Llegir entre reixes

Lle­gir ens fa més lliu­res. Se'n recor­den? Era l'eslògan que ara fa uns anys TV3 va fer ser­vir per a La set­mana dedi­cada al foment de la lec­tura. Ara, el govern del Bra­sil farà rea­li­tat aquest lema. Sí, sí, ha apro­vat reduir les penes dels reclu­sos de qua­tre pre­sons fede­rals del país si, com a mínim, lle­gei­xen dotze lli­bres l'any. És una bona mesura per reduir la con­demna, ja que per cada lli­bre lle­git al mes els res­ta­ran qua­tre dies de la pena. Si els pre­so­ners són lle­tra­fe­rits veu­ran com es redu­eix la con­demna en 48 dies per any, si acon­se­guei­xen lle­gir dotze títols. No s'hi valdrà lle­gir qual­se­vol cosa, perquè després n'han de fer uns tre­balls que acre­di­tin que han entès el que han lle­git. No deixa de ser un repte doble. Pri­mer, per als que cre­uen que la lec­tura és capaç de trans­for­mar la per­sona i, en el millor dels casos, per valo­rar el poder de remissió dels lli­bres, la capa­ci­tat de per­do­nar els pecats come­sos que els ator­garà la paraula impresa, la lite­ra­tura. Segon –i pot­ser més difícil encara–, és que la gran majo­ria dels pre­sos al Bra­sil no han aca­bat l'esco­la­rit­zació bàsica i, per tant, el sol fet d'ense­nyar-los a lle­gir ja els supo­sarà un pro­blema afe­git, però per algun lloc s'ha de començar. Lle­gir ens fa més vius, més grans, més savis. Ens fa pen­sar i pen­sar ens fa més lliu­res, dèiem. Una soci­e­tat, un país que lle­geix, és un país lliure. Lle­gir, però, no ha de ser una obli­gació. Lle­gir és o hau­ria de ser un hàbit, un cos­tum. És com men­jar, com dor­mir. Lle­gir és salu­da­ble i aporta cri­teri, opinió, idees, pen­sa­ments que es con­ver­tei­xen en acci­ons. Lle­gir també ens fa ser més útils. Si aquell reclús se sent apte per fer un ser­vei a la soci­e­tat pot­ser se la mirarà d'una altra manera. No se'n sen­tirà al marge ni exclòs, sinó amb ganes de for­mar-ne part. I així m'ho van fer sen­tir en dues oca­si­ons els pre­sos lec­tors de dues pre­sons cata­la­nes, a Figue­res i Can Bri­ans, que entre altres obres havien lle­git les meves novel·les. Dues, per cert, s'han traduït al por­tuguès per al Bra­sil i no puc evi­tar ima­gi­nar-me que en el fons d'una cel·la d'una presó cari­oca algun pres faci ser­vir la ima­gi­nació per esmu­nyir-se entre els bar­rots, viatgi gràcies a la força de la paraula i tasti la lli­ber­tat que pot tor­nar a recu­pe­rar, lle­gint.