Experiència

Suposo que ja estan al cor­rent de la gar­ro­tada que ens cau a sobre. Durant set­ma­nes i set­ma­nes, el govern espa­nyol ha negat l'amenaça d'una inter­venció euro­pea. Fins i tot, sem­pre que s'ha arri­bat a un acord han sor­tit les màximes auto­ri­tats per deva­luar-la abans d'aga­far l'avió i mar­xar a veure un par­tit de fut­bol de la roja. Bé: pen­sin que aquest orgull tan espa­nyol, aquesta eti­queta d'hidalguía, és l'autèntic res­pon­sa­ble que en els últims dies la prima de risc anés dis­pa­rada i els bons a 10 anys es pagues­sin a un insòlit 7%. A Brus­sel·les devien pen­sar que si no posa­ven Rajoy i els seus con­tra les cor­des no hi hau­ria manera que acceptés el res­cat suau ni que adoptés mesu­res de xoc per evi­tar que l'Estat espa­nyol es con­vertís en el taló d'Aquil·les de l'euro. I, men­tres­tant, els pro­pa­gan­dis­tes de Rajoy exi­gint –sí, ho han lle­git bé: exi­gint– al Banc Cen­tral Euro­peu que comprés deute espa­nyol perquè Espa­nya estava fent els deu­res. Això cre­ien, els inno­cents.

L'acti­tud orgu­llosa de Rajoy –i, de fet, de Luis de Guin­dos dimarts pas­sat mateix– con­trasta amb la imatge que vam veure ahir: Rajoy com­pun­git i resig­nat davant unes mesu­res que venien dic­ta­des des de Brus­sel·les. Rajoy sen­tint en carn pròpia el que sent molts cops el govern de Cata­lu­nya. Aque­lla sen­sació que no manes a casa teva. Que hi ha un altre que no coneix a fons els teus pro­ble­mes del dia a dia, però que et diu el que has de fer, i prou. ¿Cre­uen que això ser­virà perquè Rajoy sigui més com­pren­siu amb nosal­tres, els cata­lans? M'agra­da­ria escriure una altra cosa, però segur que no.