Dissabte em caso

El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha tor­nat a ajor­nar la deli­be­ració sobre els matri­mo­nis homo­se­xu­als; la reno­vació dels seus mem­bres és l'enèsim escull a la publi­cació d'una decisió que s'espera des de fa 7 anys. La inse­gu­re­tat jurídica que pro­voca la dilació d'una sentència en ferm s'ha con­ver­tit en una espasa de Dàmocles que amenaça l'esta­bi­li­tat legal de mol­tes pare­lles de gais i les­bi­a­nes: les que ja s'han casat i podrien que­dar en fals en cas d'una sentència nega­tiva, i les pare­lles que l'espe­ren per for­ma­lit­zar la seva relació. Ara ha estat el jutge Fran­cisco José Her­nando que ha dema­nat inhi­bir-se de la deli­be­ració, pro­vo­cant que el cas no pugui ser estu­diat fins que pren­guin pos­sessió els nous jut­ges. L'any 2005 Her­nando i 10 vocals del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial (CGPJ) pro­po­sats pel PP van pre­sen­tar un informe con­trari al matri­moni homo­se­xual. En el text ini­cial del CGPJ es deia que “ano­me­nar matri­moni les uni­ons homo­se­xu­als supo­sa­ria un canvi tan radi­cal com dir matri­moni a la unió entre un home i un ani­mal”. Amb parau­les ofen­si­ves i un nivell argu­men­ta­tiu de molt baixa estofa, una mino­ria de l'esta­ment judi­cial –pro­fun­da­ment retrògrada– pre­te­nia cor­re­gir a través dels tri­bu­nals allò que ja havien deba­tut i deci­dit els dipu­tats i ho havien refe­ren­dat les urnes. El PP –ales­ho­res a l'opo­sició– va por­tar la llei al Cons­ti­tu­ci­o­nal i ara, quan des del govern volen rebai­xar la tensió social i han donat ordre de no obrir un altre front d'atac en plena crisi, els sec­tors més con­ser­va­dors fan ús dels recur­sos tècnics que tenen per, almenys, endar­re­rir la sentència. Fins quan?

Els cata­lans ja conei­xem com fun­ci­ona la lògica par­ti­dista dels mem­bres del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. El capítol de l'Esta­tut va ser prou alliçona­dor. Als Estats Units, els jut­ges del més alt tri­bu­nal tenen opi­ni­ons polítiques, però no seguei­xen el xan­tatge par­ti­dista de tan curta volada, com hem pogut veure en la sentència favo­ra­ble al sis­tema sani­tari nord-ame­ricà impul­sat per Barack Obama i apro­vat gràcies al vot d'un jutge nome­nat per George Bush. També a França el Con­sell Cons­ti­tu­ci­o­nal, de majo­ria con­ser­va­dora, va donar llum verd a la inves­ti­gació i con­demna de l'expre­si­dent Jac­ques Chi­rac per finançament il·legal del seu par­tit. Per què, a Espa­nya, els jut­ges insis­tei­xen encara a fer política? Per què són còmpli­ces actius d'interes­sos tan espu­ris, tan poc democràtics, tan ideològica­ment vin­cu­lats amb el fran­quisme? Des que a l'Estat espa­nyol es va apro­var el matri­moni i el dret d'adopció de les pare­lles homo­se­xu­als, ja són 12 els països que els per­me­ten. A França el nou govern de François Hollande ha anun­ciat l'apro­vació d'aquests nous drets per a l'any que ve. En alguns estats dels EUA, de Mèxic o Bra­sil. A països teòrica­ment tan tra­di­ci­o­na­lis­tes com Sud-àfrica, l'Argen­tina o Por­tu­gal. L'alli­be­ra­ment dels homo­se­xu­als dels estig­mes en què es lli­gava la con­dició sexual a una malal­tia o a un com­por­ta­ment des­viat arriba a tot el món. Perquè és de justícia. I perquè és una rea­li­tat que no es pot ama­gar més.

Pre­ci­sa­ment per això em molesta la con­des­cendència amb què alguns líders polítics o per­so­nat­ges públics de referència tre­uen importància al fet que el TC man­tin­gui la incògnita sobre aquest dret, fona­men­tal per a una mino­ria de la soci­e­tat. Dis­sabte que ve em caso amb qui ha estat el meu com­pany durant set anys. Ho volíem fer de forma dis­creta, amb la família i uns pocs amics com a tes­ti­mo­nis. Però fins fa poques hores temíem que una decisió final del TC pre­vista per aquesta mateixa set­mana no ens esguerrés la festa. El neguit és el que em porta a par­lar-ne en veu alta. No sé si la majo­ria dels lec­tors –hete­ro­se­xu­als, òbvi­a­ment– poden posar-se per un moment en la meva pell i enten­dre l'absur­di­tat i la injustícia d'aquesta situ­ació. És per això que em deci­deixo per una vegada a superar el pudor d'escriure un arti­cle en pri­mera per­sona. Mal­grat el gran camí que s'ha fet per nor­ma­lit­zar la presència pública dels homo­se­xu­als, encara ara els nos­tres drets con­ti­nuen sent con­si­de­rats els d'uns ciu­ta­dans de segona. Dis­sabte em caso, peti qui peti. Però si el TC sen­ten­cia en el mateix sen­tit que ho va fer amb l'Esta­tut, el meu matri­moni pot que­dar a la llarga en paper mullat.