Els veritables antisistema

El minis­tre de l'Inte­rior, Jorge Fernández Díaz, va pro­nun­ciar una con­ferència a Bar­ce­lona el 18 de juny pas­sat, en què va remar­car que era molt urgent llui­tar con­tra “la violència en totes les seves for­mes d'expressió”. En totes –totes? No exac­ta­ment. De seguida va que­dar clar que en boca del minis­tre l'adjec­tiu totes té un abast para­do­xal­ment reduït. Per a Fernández Díaz, totes només fa referència a la violència de la guer­ri­lla urbana, als hereus del maig del 68, als segui­dors del nihi­lisme punk dels 70, als lla­dre­gots, als car­te­ris­tes i als #no vull pagar. I igual que per a aque­lla tribu d'indígenes per a la qual l'infi­nit començava a par­tir del número tres, el totes del minis­tre s'esgota aquí, con­cre­ta­ment a par­tir del número set.

En aque­lla mateixa con­ferència, el minis­tre va fer una altra apor­tació emblemàtica, d'ordre semàntic: “Els anti­sis­tema s'apo­de­ren i s'apro­fi­ten del sis­tema”, va dir. Però la pre­gunta con­següent és: qui són els anti­sis­tema? És una pre­gunta amb retorn de bume­rang per al minis­tre. Perquè fins ara no són pas els “indig­nats” o els iaio­flau­tes els que s'han “apo­de­rat i apro­fi­tat” del sis­tema, sinó pre­ci­sa­ment els supo­sats defen­sors del sis­tema, guar­di­ans que l'han saque­jat fins a dei­xar-lo anorèxic. Ens refe­rim, és clar, als finan­cers, als ges­tors i a tots els que des del poder han prac­ti­cat la cor­rupció, han defrau­dat o han gover­nat l'admi­nis­tració pública sense cap vocació de ser­vei públic. Anant a l'arrel de la paraula: ¿no són anti­sis­tema els que han tei­xit l'one­rosa tera­nyina de Bankia? ¿Els ver­ta­ders anti­sis­tema no són pre­ci­sa­ment aquests/tes can­tants que defrau­den hisenda, els finan­cers amb jubi­lació dau­rada a costa de l'erari públic, els expre­si­dents de govern que acu­mu­len tres i qua­tre càrrecs com a asses­sors d'empre­ses que molt pro­ba­ble­ment des­co­nei­xen? En una òrbita pro­pera a Fernández Díaz, el con­se­ller Felip Puig declara que “hi ha molta gent còmoda­ment ins­tal·lada en la crítica del poder”. És pos­si­ble que tin­gui raó. Però en aquest ús vio­len­tat de la lògica i el llen­guatge, Felip Puig s'oblida de dir que, sobre­tot, el que hi ha és “molta gent comodíssi­ma­ment ins­tal·lada en l'abús de poder”.