El majordom epifànic

Fa dies que no tenim notícies del major­dom de Benet XVI. Que no tin­guem notícies, en la meva opinió, és una bona notícia. En la meva i en la dels fran­ce­sos, que són els més afec­tes a aquesta fita. No es pot negar que la mali­feta del major­dom del Papa, si se'n fa una lec­tura cor­recta, té una inne­ga­ble vir­tut: demos­tra la fra­gi­li­tat del sis­tema de govern de l'Església. L'acu­mu­lació de poder en una sola per­sona fa més vul­ne­ra­ble la per­sona. Dei­xant a banda que, en el cas de l'Església, la figura papal des­di­buixa com­ple­ta­ment l'Església com a tal. I en deter­mi­nats casos, com en el dels abu­sos, la para­litza. No podem obli­dar que, en vir­tut del “secret pon­ti­fici”, el mal que es volia era­di­car es va mul­ti­pli­car. L'error d'un (o de dos, Wojtyla i Rat­zin­ger) es con­vertí automàtica­ment en l'error de tots. Amb això sol n'hi hau­ria prou per recon­si­de­rar si, anul·lant el poder de decisió de les con­ferències epis­co­pals, lluny d'enfor­tir l'Església, no l'hem debi­li­tat. Diria que sí. Ens posem en les mans del Papa, com si això fos la màxima garan­tia, i no n'és cap, ja que no sabem en qui­nes mans està el Papa. La para­fernàlia que l'acom­pa­nya el fa inac­ces­si­ble i alhora vul­ne­ra­ble. El cas del major­dom ho demos­tra. Però, en lloc de refle­xi­o­nar-hi, hem pre­fe­rit car­re­gar-li els neu­lers i tan­car els ulls al que de debò interessa: la fra­gi­li­tat del govern de l'Església. La con­tra­dicció no pot ser més gran, atès que l'Església d'avui és essen­ci­al­ment ultra­mun­tana. “Sense Papa no hi ha Església, sense Església no hi ha cris­ti­a­nisme, i sense cris­ti­a­nisme no hi ha soci­e­tat.” De Mais­tre i Lam­mar­tine can­tant a duo l'ària del “Maxi­mus Pon­ti­fex”. És una pena que, en aquesta repre­sen­tació, se'ns oculti el per­so­natge del major­dom, que movent el cap va dient “no n'hi ha per tant”. L'inte­grisme impe­rant sem­bla qui sap què, i en rea­li­tat no és altra cosa que afany de poder. A més ànsia de poder, més cor­rupció. El des­fici per la suc­cessió del Papa és una clara demos­tració de la debi­li­tat dels homes forts de l'Església. Tots a remolc del Papa, i el Papa a mercè dels qui l'envol­ten. Mal­grat que fomen­tar la lle­ial­tat al Papa és avui la tasca prin­ci­pal de la jerar­quia, no menys que del propi Papa i dels seus col·labo­ra­dors. Entre els quals, el major­dom epifànic.