Pagar per invertir

Si vostè té diners per inver­tir, posem per cas, 10.000 euros, i deci­deix com­prar bons fran­ce­sos a tres mesos en el mer­cat del deute sobirà, és molt pro­ba­ble –de fet, és segur– que el mes d'octu­bre, un cop hagi aca­bat el ter­mini, rebrà la quan­ti­tat de 9.950 euros, és a dir, un 0,005% menys del que deixa a l'Estat francès. Vist així, el negoci és cala­mitós, com ho seria, amb uns per­cen­tat­ges simi­lars, apos­tar pels bons ale­manys, els holan­de­sos, els fin­lan­de­sos, els d'Àustria, els de Dina­marca i, per des­comp­tat, els de Suïssa. Però resulta, tal com adver­tei­xen els experts, que no ens ho hem de mirar amb aquesta pers­pec­tiva d'estal­vi­a­dor medi­o­cre sinó des d'una altra que, a parer meu, fa una por ter­ri­ble. El fet que els inver­sors (indi­vi­du­als, en grup, grans com­pa­nyies) pre­fe­rei­xin abans per­dre-hi diners que no pas obte­nir un ren­di­ment que seria més alt però també més inse­gur ens indica, per si feia falta reblar el clau, que la situ­ació que vivim és esperpèntica. En aques­tes dades de què parlo, però, encara hi ha un fac­tor que ens con­vida a ser més pes­si­mis­tes. No és que els diners dei­xats (dir-ne inver­tits, ara que hi penso, és una abso­luta fal­si­fi­cació del sen­tit) es dipo­si­tin a llarga distància, amb la por que es per­din i, doncs, amb la neces­si­tat de tenir-los ben con­tro­lats encara que dis­mi­nu­eixi una mica el seu valor. No. El que suc­ce­eix és que hi ha gent que entrega una deter­mi­nada quan­ti­tat perquè el tre­sor esta­tal dels països refugi (que és com es conei­xen) els guardi durant tres mesos. No par­lem de tres anys o de deu anys, que és la mesura que ser­veix per cal­cu­lar el dife­ren­cial i la prima de risc. Par­lem de tres mesos! N'hi ha que, en lloc de tenir-los a casa, sota el matalàs, o, per des­comp­tat, d'atre­vir-se a dei­xar-los a mans d'estats a la rat­lla de la insolvència, s'esti­men més col·locar-los aquest poc temps que els dic en un lloc segur. Tres mesos! I, per això, paguen. Com paga­ria qual­se­vol que fes ser­vir una caixa forta a domi­cili per desar-hi les per­ti­nen­ces més pre­ua­des.

No sé vostès, però a mi aquesta notícia (que és repe­tida i nor­mal: fa molts mesos que surt a les pla­nes d'eco­no­mia, amb lle­tra petita) em causa un des­con­cert difícil d'expli­car. Pri­mer, no ho ente­nia. Ara, ho entenc massa.