Al cap de dos dies

M'ho ima­gino i tant de bo que l'erri.

Dos dies abans havíem asso­lit la inde­pendència, els car­rers fla­me­ja­ven de ban­de­res, a la plaça de Sant Jaume hi havia hagut batussa per allò de les este­la­des, la plaça de Cata­lu­nya era gai­rebé un dipòsit d'escom­bra­ries a tant com dóna la indig­nació. Els mal gus­tos de les parets dels Cor­tes Ingle­sos es van sal­var de les males, coberts de ban­de­res amb les bar­res de dalt a baix. Alguns esve­rats van trin­xar algu­nes boti­gues, no tan­tes com podia témer la tia Ange­leta. El Banc de Saba­dell s'aixe­cava majestuós.

Cada ciu­tat del país va tenir el seu rebom­bori més petit com més xica fos la ciu­tat. Al meu poble van pas­sar amb qua­tre ban­de­re­tes, des de sem­pre ja érem inde­pen­dents.

L'endemà fou el dia de les mani­fes­ta­ci­ons, en alguna ja començaven a trum­far bas­tos car­re­gant-se el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

Els dia­ris exul­ta­ven a lle­tra grossa, quina més grossa. Ningú no hi podia tro­bar un diari de Madrid. El fet és que en algun racó per­dut de la ciu­tat uns quants es van pas­se­jar pels car­rers amb una pan­carta que can­tava: “España, vol­ve­re­mos”. No va pas­sar res més.

Al cap de dos dies el país dor­mia, el terra era un curull de pape­rots i més pape­rots. En algun poble els homes asse­re­nats juga­ven a la boti­farra, ben bé boti­farra de la lli­ber­tat. Calia tocar de peus a terra, només algu­nes bones ànimes van aju­dar els escom­bri­ai­res a nete­jar els cubells. Després d'uns dies abal­tits van tor­nar les ban­de­res, hi hagué elec­ci­ons, el poble vivia arbo­rat de tri­om­fa­lisme.

Hi hagué Par­la­ment i govern que dis­fres­sant la santa democràcia no gover­na­ria el poble, fora un par­tit de par­tits. Alguna ànima càndida sor­tia pre­di­cant que no era un par­tit sinó un sen­cer. I un eco­no­mista, que les tocava bé, asse­gu­rava que no lli­garíem els gos­sos amb llon­ga­nis­ses però que ningú ens fotria els quar­tos i podríem ven­dre andròmines i fòtils a l'estran­ger.

El Met de Ribes va ser ambai­xa­dor a l'Afga­nis­tan. És un dir.

Bon cop de falç. Que mal­grat la dèria de les pica­ba­ra­lles, aquest país és capaç de tro­bar la gran­desa quan ningú no l'ata­cona.