La pissarra al cos

Mai no m'ha pas­sat pel cap tatuar-me. Ni un cor amb el nom de la per­sona esti­mada, ni la figura d'un llan­gar­daix o una papa­llona, ni un mite tipus Marilyn o el Che. Aquests dis­senys epidèrmics a pri­ori reser­vats a mari­ners i aven­tu­rers i des d'abans a ètnies remo­tes, s'ha expan­dit com la pólvora i avui qui més qui menys porta una flo­reta tatu­ada als racons més sug­ge­ri­dors. La deco­ració del cos humà és tot un món i ha tin­gut pocs moments més inqui­e­tants com quan es lle­geix «love - hate» (amor - odi) als dits de Robert Mitc­hum a La nit del caçador. O la insi­nu­ant flor al pit de Burt Lan­cas­ter a La rosa tatu­ada que feia anar de bòlit la gran Anna Mag­nani. Fent un salt en el temps, arri­bem a Memento, quan el pro­ta­go­nista pren el seu cos de pis­sarra perquè no té memòria. I ha creat escola, fins i tot massa. Avui el tatu­atge s'ha vul­ga­rit­zat i pas­sen coses com la que va suc­ceir a una noia belga que va anar a fer-se una estre­lla al ros­tre i va sor­tir amb la cara estre­llada; mirant la foto del seu tatu­a­dor, n'hi ha per aga­far aprensió. No dis­cu­tiré els gus­tos, per sort vivim en un país prou tole­rant, però als que per natu­ra­lesa ja tenim la pell deli­cada, només falta pig­men­tar-nos més la der­mis per abo­nar-nos inde­fi­ni­da­ment al der­matòleg. S'ha de reconèixer que hi ha tatu­at­ges que tenen el seu morbo, i més si estan pen­sats i situ­ats estratègica­ment, però con­vin­dran amb mi que n'hi ha d'hor­ro­ro­sos, i vés a saber si és pel mal gust del tatu­a­dor o de l'exhi­bi­dor. De fet, és un art antic. Els maies havien depu­rat una tècnica den­tal que els per­me­tia extreure les dents per tatuar-les –signe d'honor i noblesa– i les tor­na­ven a col·locar, molt abans que tin­gues­sin la mala sort de des­co­brir els espa­nyols! Posats a ser pràctics, ens podrien tatuar la iden­ti­tat i dades interes­sants com ara l'RH o si tenim al·lèrgia a algun medi­ca­ment, almenys així ens estal­viaríem molta pape­rassa si ens roben la car­tera!