Oh, senyor regidor

Enve­ja­ble. Quina sort la del regi­dor d'un equip de govern muni­ci­pal que tin­gui al seu cos­tat els veïns –a totes– fent pro­pos­tes, dia­lo­gant, esta­blint ponts entre el con­sis­tori i el veïnatge, defen­sant en ple moci­ons posi­ti­ves que són apro­va­des sense cap vot nega­tiu, que –mal­grat les experiències ante­ri­ors– cre­uen en la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i la con­reen, que seuen en tau­les para­des per resol­dre situ­a­ci­ons impen­sa­bles no fa gaire... Impa­ga­ble (quin adjec­tiu més sub­ver­siu, en data d'avui). Ho mirem com ho mirem. D'esquerra a dreta. Els veïns de totes les edats són el primo de Zumo­sol que acut a res­ca­tar la política de pro­xi­mi­tat per fre­nar la prima de riesgo, davant dels abu­sos dels mer­cats. (Uf, res­pi­rar.) Déu n'hi do el que hem après els dar­rers mesos: suc o risc. Posem un cas que pot ser­vir-nos d'exem­ple extra­po­la­ble, a seguir més enllà d'unes fites ter­ri­to­ri­als pun­tu­als. Posem que par­lem d'Edu­ardo Ber­loso, res­pon­sa­ble de la regi­do­ria de Ser­veis Soci­als de l'Ajun­ta­ment de Girona, sense anar més lluny. Quan la cosina de risc i els rics ges­tors de Cata­lu­nya Caixa deci­dei­xen tan­car o rede­fi­nir un equi­pa­ment –Club Sant Jordi– que ha estat man­tin­gut econòmica­ment pels jubi­lats d'un sec­tor populós de la ciu­tat –Santa Eugènia de Ter–, ja que calia tenir la pensió i els duros a l'ofi­cina de l'esmen­tada enti­tat bancària –paret per paret: llàstima de butrón–, es crea una situ­ació que única­ment pot resol­dre el ges­tor dels ser­veis soci­als d'una manera. Recol­zar-se en la uni­tat dels veïns. Expres­sada públi­ca­ment de diver­ses for­mes. I ava­lada en sessió plenària mit­jançant un acord vin­cu­lant. Que els de la CX inven­tin el que vul­guin per dir que ja no són els que són: que si ara la pro­pietària –del club– és una fun­dació pri­vada (La Pedrera); que si l'enti­tat del ter­cer sec­tor que ho porta –el club– és la que dis­se­nya què pas­sarà amb l'espai (la Coo­pe­ra­tiva Suara); que si l'estudi de Suara detecta que és millor tre­ba­llar amb joves que no amb gent gran; que si mai els de Suara han rec­ti­fi­cat les infor­ma­ci­ons sor­ti­des de l'obra social de la caixa en venda... i mai s'han excu­sat per haver uti­lit­zat en va el nom de les asso­ci­a­ci­ons ami­gues del club. El que és impor­tant és que el senyor regi­dor té l'acom­pa­nya­ment dels veïns i del ple en ple per dir les coses pel seu nom i amb el cap ben alt davant de qui sigui i de Todó (Adolf, pre­si­dent). No sobra cap regi­dor ni regi­dora; el que cal és ampliar –per decret– la repre­sen­tació local fins a ser tants a les cases de la vila com cen­sats amb dret de vot.