L'abraçada de Wagner

Ara que s'escau el bicen­te­nari de Wag­ner, aquesta podria ser l'escena d'una pel·lícula. En un palau de París es pre­para un acte d'home­natge amb la presència del com­po­si­tor. Poc abans de començar, arriba l'avís: el tenor que havia d'inter­pre­tar algu­nes peces del músic s'ha indis­po­sat i no hi podrà acu­dir. Enmig de la con­fusió, un dels con­vi­dats s'ofe­reix per subs­ti­tuir-lo. Tot i no conèixer prèvia­ment les obres, les canta magis­tral­ment a pri­mera vista. Wag­ner, admi­rat i agraït, estreny entre els seus braços aquell can­tant super­do­tat de 27 anys, Llo­renç Pagans i Julià, un català de Cervià de Ter.

En rea­li­tat, tota la vida de Llo­renç Pagans podria ser una pel·lícula a l'estil d'El gran Caruso. Als 8 anys, entra a l'esco­la­nia de la cate­dral de Girona. Als 12, estu­dia a Bar­ce­lona i als 16, obté la plaça d'orga­nista de Santa Maria del Mar. Als 20, se'n va a París, on es fa amic del ban­quer Auguste Degas, pare del pin­tor impres­si­o­nista Edgard Degas, que l'immor­ta­litza en sis teles. Com­par­teix esce­na­ris amb les pri­me­res figu­res de l'òpera. Inter­preta Haen­del, Mozart, Verdi, Ros­sini i Doni­zetti. Pia­nista i gui­tar­rista, actua a la sala Pleyel. Es rela­ci­ona amb Gou­nod, Mas­se­net i Saint-Saëns i és el tenor favo­rit dels salons pari­sencs. Com­po­si­tor de cançons lleu­ge­res, és autor de dues mis­ses que inter­preta per­so­nal­ment al san­tu­ari gironí dels Àngels quan ve, cada any, a veure els fami­li­ars que viuen a Celrà. Pro­fes­sor de cant, s'ena­mora d'una alumna amb qui es casa qua­ranta dies abans de la seva mort, als 50 anys, el 1883. Els dia­ris par­len d'ell com el millor tenor, el millor mes­tre i el millor pro­tec­tor dels artis­tes des­val­guts.

Un per­so­natge tan sug­ges­tiu com aquest només ha meres­cut fins ara un estudi molt tècnic de Vicente García de la Puerta: El can­tante español de los salo­nes de París (Edar­con, Madrid, 2003). Ara, però, dos musicòlegs il·lusi­o­nats, Joan Gay i Joa­quim Rabas­seda, becats per la Fun­dació Valvi, han res­se­guit paci­ent­ment el seu ras­tre en els arxius pari­sencs i estan en dis­po­sició de pre­sen­tar la bio­gra­fia com­pleta i docu­men­tada d'una figura emi­nent que els cata­lans hem igno­rat al llarg de 130 anys. Pot­ser és titu­larà, com aquesta columna, L'abraçada de Wag­ner.