Opinió

L'alfabet del desig

El llibre d'Argullol és una aportació valuosa al que es coneix amb el terme grec ‘ècfrasi'

L'expressió edu­cació sen­ti­men­tal té una llarga tra­dició i, des de Flau­bert, gau­deix de carta de natu­ra­lesa literària. Qui més qui menys sap o entén què vol dir. Els lle­gits la rela­ci­o­nen amb la novel·la d'ini­ci­ació (o de for­mació), tot un subgènere dins la novel·la psi­cològica i moral. Els qui no saben de l'existència de Frédéric Moreau igual­ment, en lle­gir aquest sin­tagma, se'n fan una idea més o menys pre­cisa.

Més rar és el con­cepte d'edu­cació sen­so­rial, que Rafael Argu­llol fa ser­vir com a títol d'un lli­bre que va aparèixer el 2002, però que ara Acan­ti­lado ha tor­nat a edi­tar: Una edu­cación sen­so­rial. His­to­ria per­so­nal del des­nudo feme­nino en la pin­tura. Farien bé de no per­dre-se'l, perquè cons­ti­tu­eix una apor­tació valu­osa a allò que es coneix amb un terme grec: ècfrasi. Això és, la des­cripció, amb mit­jans lite­ra­ris, d'una obra plàstica. Aquest títol és un exer­cici ecfràsic molt bri­llant. Però és, encara, alguna cosa més. O força coses més.

La tesi és ben sug­ges­tiva: als tretze anys, el jove Rafael Argu­llol –fill d'una edu­cació, en tants aspec­tes, més deu­tora de les tene­bres morals que no pas de la llum de la vida– des­co­breix en una Història de l'Art fir­mada per Josep Pijoan –en el lli­bre, ama­gat sota les ini­ci­als del nom– l'“alfa­bet del desig”. I així, en aque­lles “tar­des de plom i fan­tas­ma­go­ria”, sense el recurs al cinema ni a la foto­gra­fia, el volum de J.P. havia d'aju­dar a endin­sar el pre­a­do­les­cent Argu­llol –retra­tat en acti­tud somi­osa a la coberta del lli­bre– en l'esplen­dor dels cos­sos nus que els grans pin­tors occi­den­tals havien dut a la tela i a fami­li­a­rit­zar-lo amb el mis­teri de l'ero­tisme con­vo­cat per ells matei­xos en les seves obres. Des de la balla­rina nua en un fresc de Pom­peia fins a La Venus del espejo, de Velázquez, por­ten­tosa quinta essència del nu, perquè l'artista des­pu­lla el nu: la noia es con­tem­pla en el mirall que li sosté Cupido, i té mitja cara fosca i l'altra mitja, reve­lada per la llum. Aquí es refe­rei­xen tot d'afro­di­tes i de venus, entre altres dees­ses i ídols, hi apa­rei­xen oda­lis­ques i majas des­pu­lla­des, i les unes i les altres es vin­cu­len sem­pre amb el conei­xe­ment més preciós que té l'existència humana: el de la mateixa essència de les coses, que es mani­festa, és clar, durant els anys que en diem de l'ado­lescència. Per això aquest bell lli­bre és, també, una demos­tració implícita de la supe­ri­o­ri­tat de l'art en la reve­lació d'algu­nes de les claus secre­tes de la vida. Qua­dres com ara Venus i l'amor, de Tizi­ano, i L'habi­tació, de Balt­hus (un dels pocs que no figu­ren en la Història de Pijoan), són molt més sug­ge­ri­dors i esti­mu­lants per a qui els con­tem­pla, mal­grat l'esta­ti­cisme de la imatge –o, més ben dit, també gràcies a l'esta­ti­cisme de la imatge–, que qual­se­vol pel·lícula de plans moguts. I parlo de les bones pel·lícules, les que han entès la diferència entre la insi­nu­ació eròtica i la impu­dicícia por­nogràfica, com Le génou de Claire, de Roh­mer.

El lli­bre d'Argu­llol repassa algu­nes de les làmines reproduïdes en la Història de l'Art de J.P., i en va extra­ient lliçons valu­o­ses (la relació entre l'uni­ver­sal i el per­so­nal, entre el que és públic –una obra cèlebre expo­sada al Louvre o al Prado, posem per cas– i el que és íntim i pri­vat –l'impacte que exer­ceix aquesta mateixa obra d'art en la consciència de l'ado­les­cent i, molts anys després, en la de l'home fet i dret... tot això també és dins aques­tes pàgines). Argu­llol hi ana­litza el canvi de mirada entre el Renai­xe­ment i el Bar­roc, apro­fun­deix el sen­ti­ment de la melan­co­lia que neix en l'ado­lescència –i que la con­tem­plació artística con­tri­bu­eix a reforçar–, ens intro­du­eix en la ico­no­gra­fia de l'abandó o ens obliga a pre­gun­tar-nos sobre el sig­ni­fi­cat del cos de Crist sacri­fi­cat. Les vari­a­ci­ons res­pecte del tema prin­ci­pal són múlti­ples. L'autor també repassa els vin­cles entre la sen­su­a­li­tat i la mort, o entre sexu­a­li­tat i violència; s'entreté en el ros­tre de l'èxtasi, ens fa tor­nar a l'expulsió del Paradís... Per tot això, es tracta d'un lli­bre molt reco­ma­na­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.