Diatriba de l'elogi

Hi ha un fet enor­me­ment curiós en les carac­terísti­ques dels diver­sos gèneres periodístics. Que la notícia busca l'impacte en l'ànim del lec­tor i que l'art del titu­lar és l'art del cop de puny (metafòric, és clar) és tan evi­dent que no cal que en par­lem més. L'arti­cu­lisme, tret de les excep­ci­ons lògiques, ten­deix a la dia­triba i el cla­te­llot (també metafòric). Sem­pre és fàcil tro­bar algú que bada o s'erra i el cla­te­llot és un gènere agraït, catàrtic. La necrològica, en canvi, ten­deix a la bio­gra­fia excelsa, i a obli­dar els pecats de paraula, obra o omissió del difunt.

Escri­vim, és clar, a propòsit de la mort del senyor Gre­go­rio Peces-Barba, que l'octu­bre de l'any pas­sat deia –de broma, només fal­ta­ria!– que a Espa­nya pot­ser li hau­ria anat millor amb Por­tu­gal, i que per sort ara ja no cal bom­bar­de­jar Bar­ce­lona cada 50 anys, com opi­nava Don Manuel Azaña (per cert, té en compte aquesta opinió qui penja ban­de­res repu­bli­ca­nes espa­nyo­les per expres­sar el seu males­tar amb el cen­tra­lisme esta­tal i la monar­quia?). La classe política espa­nyola ha estat unànime en l'elogi, natu­ral­ment. El por­ta­veu del govern català, Fran­cesc Homs, també ha estat elogiós, tret de mati­sar que aquest elogi pòstum es pro­du­eix “més enllà de les dis­crepàncies pun­tu­als”. Si cada dia tro­bem a fal­tar l'arti­cle de Miquel Pai­rolí, avui encara més. N'hau­ria escrit un de finíssim, com el que va publi­car el diven­dres 9 de maig de 1986. “No sap com en patim, els natu­rals d'aques­tes ter­res de ser una nació sense estat!” –deia Pai­rolí al senyor Peces, que tro­bava anacrònics els naci­o­na­lis­mes, la defensa d'iden­ti­tats cadu­ques, o el desig d'un estat propi perquè el teu no t'és favo­ra­ble–. “En pateix la nos­tra eco­no­mia, perquè aquesta nos­tra situ­ació ens obliga a man­te­nir molts ger­mans neces­si­tats –li deia Pai­rolí–; en pateix el nos­tre idi­oma, que vostès tra­di­ci­o­nal­ment han mal­trac­tat; en patei­xen les nos­tres lleis, que vostès impug­nen; en pateix la nos­tra pro­jecció inter­na­ci­o­nal, que vostès reta­llen tant com poden; en pateix el nos­tre ordre públic, que sovint es desor­dena [...]. Faci-se'n càrrec, senyor Peces, no és cap xamba ser ciu­tadà d'una nació sense estat; és molt millor –i vostè s'hi sent a gust– ser un pro­fes­sor uni­ver­si­tari, demòcrata i libe­ral, d'un imperi en lentíssima decadència.” El text té més de 25 anys, però impres­si­ona (gai­rebé fa por) tor­nar-hi pre­ci­sa­ment ara, quan Cata­lu­nya ha de ser res­ca­tada econòmica­ment per l'Estat que l'ofega men­tre aquesta lentíssima decadència con­ti­nua.