Filologia

N'hi havia un que no es volia morir mai perquè cada dia en sabia una de nova. Ben mirat, els dia­ris en por­ten tan­tes de noves que et fan bullir el tupí, però me n'ha arri­bat una que ni me l'espe­rava. No és pas cosa minsa, tot bitxo sap que les uni­ver­si­tats ale­ma­nyes en tro­ben cada dia una per dir i de tant en tant ben grossa.

Fri­burg d'Ale­ma­nya té la uni­ver­si­tat millor del món per allò que toca la filo­lo­gia dels idi­o­mes que vénen del llatí. Ho reme­nen tot, fins que, en aquest cas van fur­gar la Bibli­o­teca Vati­cana, on no saben què tenen, fent una tro­ba­lla dels dies de Car­le­many que ha pas­sat des­a­per­ce­buda i ama­gada perquè faria massa escu­de­lla entre els penin­su­lars.

Car­le­many és el pare d'Europa, va con­que­rir ter­res cap a lle­vant, en va con­que­rir cap a mig­dia i la seva cort visqué una mena de renai­xença cul­tu­ral sense parió a cap altra banda d'aquest món en aquells dies. Entre d'altres nota­bilíssi­mes auto­ri­tats cor­te­sa­nes hi havia un monjo, Alcuí, que va començar a ensu­mar les ampla­des d'allò que després fóra la gran escolàstica medi­e­val.

Coro­nat empe­ra­dor l'any 800, poc després ens arri­bava pels Piri­neus la seva gent, el 810 tocava Tor­tosa, amb una reti­rada forçosa va que­dar la Cata­lu­nya vella en mans impe­ri­als, dei­xant, endemés, cognoms d'aquells dies fins avui, com el meu, si el Coro­mi­nes no l'erra.

Això va fer que aque­lla Marca Hispànica tingués un esplet cul­tu­ral que no tenia cap altre racó cristià de la península, i ves que a Cata­lu­nya l'idi­oma nai­xent va esde­ve­nir llen­guatge de savis, men­tre a les altres ban­des se les feien com podien. Així, ho diuen els de Fri­burg, el català es va impo­sar a totes aque­lles regi­ons de cap al ponent. Tant, que els savis ale­manys arri­ben a dir que el cas­tellà va néixer dia­lecte del català. Ep, a mi no m'embo­li­queu, aneu a dis­cu­tir-ho a Fri­burg.

Em temo que el mal dels d'enllà és que s'han fet la història a la seva mida i no l'accep­ten tal­ment és, començant per Don Pelayo que mai no es va pas­se­jar pel Tor­rent de les Flors. Dia­lecte o no dia­lecte no hi ha res al món que pugui fer ombra al Jorge Man­ri­que, a Sant Joan de la Creu o al Cer­van­tes. La veri­tat crua ens faria lliu­res a tots.