Peces-Barba

Els anys vui­tanta del segle pas­sat, Gre­go­rio Peces-Barba m'impres­si­o­nava. Era home de dret i de poder. Afa­ble. Sen­zill fins al punt de com­par­tir amb un ser­vi­dor i altres peri­o­dis­tes una tertúlia al mar Manolo de Madrid.

La seva presència era envol­tada pel fum d'un cigar havà que deia que li rega­lava Fidel Cas­tro. Escol­tava allò que es comen­tava de Jordi Pujol. “Que retor­cido?” Però, “Majete”. Els seus homes cata­lans eren els pares de la Cons­ti­tució, en Solé Tura i en Miquel Roca. Deia, que l'infor­ma­ven sufi­ci­ent­ment dels mals dels cata­lans.

Havia lle­git Pla (Calen­da­rio sin hojas) a la Revista Des­tino. Reci­tava a Gil de Biedma, Mara­gall... Li agra­dava l'accent català d'arti­cles polítics de Vázquez Mon­talbán. Era anti-Barça fins al punt que va ins­tau­rar, quan era pre­si­dent del Congrés dels Dipu­tats, home­nat­jar un cop l'any el campió de lliga, que habi­tu­al­ment era el Real Madrid.

Es va equi­vo­car l'any del pri­mer home­natge. La lliga la va gua­nyar el Barça. Era l'any 1985 i Peces-Barba no va poder evi­tar con­vi­dar-los a visi­tar la cam­bra baixa per ofe­rir un dinar a la plan­ti­lla i lliu­rar una placa al Barça gua­nya­dor que entre­nava Terry Vena­bles i que pre­si­dia Josep Lluís Núñez, i en què entre d'altres hi havia juga­dors tan carismàtics com ara Ale­xanko.

A l'acte, hi vam ser con­vi­dats els peri­o­dis­tes cata­lans ales­ho­res cor­res­pon­sals a Madrid, Jordi Bosch, Jordi Gutiérrez, J.M. Bru­net, Josep Cape­lla, J.M. San­martí, Anna Soler i un ser­vi­dor. Què? “Gra­tis total”, em va dir un poli­cia de segu­re­tat rabiós de veure un Barça sense l'aurèola actual, tri­om­fant pels pas­sa­dis­sos del Congrés.

De ben segur que ara tot ple­gat seria un escàndol. Qui pagava el dinar, les pla­ques, les fotos, etc. Però, lla­vors eren “nor­mals” aquells dis­pen­dis públics que només sig­ni­fi­ca­ven un petit apunt al pres­su­post gene­ral.

Peces-Barba tenia un cap molt ben estruc­tu­rat. Un home llest que va errar la seva idea del cata­la­nisme; és pos­si­ble que com ha pas­sat a altres intel·lec­tu­als de Madrid. Des de Cata­lu­nya no van saber expli­car mai amb clare­dat a Peces-Barba i a altres per­so­nat­ges de la seva cate­go­ria allò que Cata­lu­nya vol ser de veri­tat. A un país li calen ali­ats, i aquest tipus d'intel·lec­tu­als n'hau­rien estat els millors defen­sors. Però des de la seva talaia no els hem sabut convèncer, i tot ho han vist molt confús.

És una llàstima que a Cata­lu­nya l'haguem d'aca­bar recor­dant per haver res­tat importància a les pos­si­bi­li­tats dels inde­pen­den­tis­tes quan va dir: “Aquesta vegada no caldrà bom­bar­de­jar Bar­ce­lona” o “a Espa­nya li hau­ria anat millor amb els por­tu­gue­sos i sense els cata­lans”...
Que des­cansi en pau.