Opinió

Actualitat de Vicens Vives

Els contactes amb
l'exili i la relació amb Josep Tarradellas i
Josep Pla teixiren els fils d'un món que encarnava les aspiracions de
canvi i de llibertat

El 28 de juny de 1960 va morir a Lió l'his­to­ri­a­dor gironí Jaume Vicens. Amb un tre­mo­lor d'emoció, la soci­e­tat cata­lana se sentí for­ta­ment tras­bal­sada per aquest fatal desen­llaç. Les imat­ges de l'enter­ra­ment de Roses, el fèretre en un carro esti­rat per un cavall, els camps i el cel oberts, l'horitzó de la plana empor­da­nesa no podien ama­gar la tris­tesa i la deso­lació. Per raons dife­rents, els matei­xos sen­ti­ments que han aflo­rat solidària­ment aquests dar­rers dies arran del bru­tal incendi que ha asso­lat una part sig­ni­fi­ca­tiva d'aquests pai­sat­ges.

Han pas­sat cin­quanta-dos anys d'ençà d'aquell enter­ra­ment i cent dos des del nai­xe­ment de Vicens, a Girona. Els actes del cen­te­nari i cin­quan­te­nari orga­nit­zats, l'any 2010, van posar en relleu la força d'una per­so­na­li­tat seduc­tora, la pulsió intel·lec­tual d'un pro­jecte his­to­ri­ogràfic situat en el camí de la revisió, la inter­pre­tació, la sug­gestió i la pet­jada pro­funda d'un mes­tratge, d'una obra i d'un pro­jecte. És sor­pre­nent com en el con­junt dels actes del cen­te­nari han anat aflo­rant nous mate­ri­als, que han subrat­llat la per­ma­nent actu­a­li­tat de les seves apor­ta­ci­ons.

Però la nove­tat més impor­tant es faria espe­rar encara un parell d'anys i ha arri­bat ara, com un fruit esplèndid. Es tracta del lli­bre que han escrit Cris­tina Gatell i Glòria Soler, Amb el cor­rent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Bar­ce­lona, Qua­derns Crema, 2012). Les auto­res seguei­xen el ras­tre de la bio­gra­fia per­so­nal, intel·lec­tual i política de Vicens. Ho fan amb ànim d'inter­ro­gar el per­fil biogràfic que ja coneixíem per bio­gra­fies ante­ri­ors, com la cab­dal de Josep M. Muñoz, des d'una òptica dife­rent. Es tracta de mirar de tro­bar un fil sin­gu­lar cons­truït en un cons­tant tei­xir i des­tei­xir entre la cons­trucció d'un pro­jecte intel·lec­tual i acadèmic, i la defi­nició pragmàtica d'un pro­jecte polític embri­o­nari que es des­til·la de la lec­tura atenta de tes­ti­mo­nis diver­sos.

El com­bat pel pro­jecte acadèmic inte­grat en la lluita per fer una revisió a fons de la història d'Espa­nya i de la història de Cata­lu­nya és un com­bat per des­mun­tar l'arti­fi­ci­o­si­tat d'un dis­curs que es basa en una inter­pre­tació interes­sada i apriorística de la història de la península, per eli­mi­nar totes les rèmores d'una visió anti­quada i reac­cionària, i per situar en el mapa de la geo­gra­fia uni­ver­sitària la lla­vor d'una revisió en pro­fun­di­tat. Aquest com­bat el porta a la recerca d'ali­an­ces amb grups d'influència i de pressió dins el règim, com el grup d'Arbor, que el situen al cor dels con­flic­tes d'interes­sos que mouen l'evo­lució del fran­quisme. Sem­pre amb un afany de col·locar un dis­curs reno­va­dor i de canvi. Des del camp intel·lec­tual, encara el canvi de meto­do­lo­gia i tema, l'evo­lució cap als temes d'història con­tem­porània, i l'interès per situar davant dels ulls de la soci­e­tat cata­lana els per­so­nat­ges d'una classe diri­gent, els capi­tans d'indústria, que havien trans­for­mat i moder­nit­zat el país. I situa el seu afany revi­si­o­nista en els dos assaigs més reei­xits i en la seva inte­gri­tat encara no subs­tituïts, que foren en la dècada dels cin­quanta la seva Apro­xi­mación a la his­to­ria de España i la seva Notícia de Cata­lu­nya. És la seducció d'aquests tex­tos que engresca amics i ter­tu­li­ans, grups i lob­bies, intel·lec­tu­als i empre­sa­ris que acu­dien a la cita set­ma­nal de casa seva i cons­pi­ra­ven junts per tal de pro­moure i impul­sar un canvi. Des­tino, pri­mer, i Serra d'Or, després, serien les tri­bu­nes d'aquest com­bat més polític que bus­cava obrir esclet­xes rei­te­ra­des i com­pli­ci­tats naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals amb l'objec­tiu d'afe­blir el règim i engran­dir-ne les con­tra­dic­ci­ons. Els con­tac­tes amb l'exili i una relació pre­fe­rent i d'admi­ració recíproca amb Josep Tar­ra­de­llas i l'amis­tat de Josep Pla tei­xi­ren els fils d'un món que encar­nava les aspi­ra­ci­ons de canvi i de lli­ber­tat. L'apor­tació docu­men­tal dels tex­tos que empa­ra­ven alguna d'aques­tes acti­vi­tats i, molt sin­gu­lar­ment, l'“Aliança pel redreç de Cata­lu­nya” (desem­bre de 1956) i l'“Avant­pro­jecte de cons­ti­tució defi­ni­tiva del con­sell de coor­di­nació social cata­lana” (maig de 1958), dei­xen constància d'un grau d'arti­cu­lació més avançat del que podíem supo­sar, si bé, natu­ral­ment, no ho podem des­lli­gar de l'evo­lució que feien en paral·lel els par­tits i sin­di­cats en la clan­des­ti­ni­tat i el calen­dari de les vagues més sig­ni­fi­ca­ti­ves que van ser sotra­ga­des vis­cu­des i segui­des per Vicens.

La inter­rupció bru­tal de 1960 no impe­deix una anàlisi molt lúcida i en un text res­ca­tat de l'edició d'una obra col·lec­tiva d'història d'Europa feta a Itàlia en francès, ens situa davant d'una visió de rabi­osa actu­a­li­tat amb anti­ci­pació de dècades. Efec­ti­va­ment, al lli­bre Espa­nya con­tem­porània (1814-1953) (Bar­ce­lona, Qua­derns Crema, 2012), edi­tat per Miquel Àngel Martín Gela­bert, hi des­co­brim un Vicens desin­hi­bit. Sense les cui­tes de la cen­sura que l'havien ata­ba­lat pels seus lli­bres, pels d'en Pla i pels de l'edi­to­rial Teide. Capaç de posar distància i alhora d'apro­xi­mar-se a la rea­li­tat en una inter­pre­tació dels fets ina­pel·lable.

“L'Espa­nya del segle XX ha cer­cat el lloc exacte que li per­to­cava dins el con­cert de les naci­ons. El fet que no l'hagi tro­bat, que hagi sacri­fi­cat tan­tes for­ces en tan­tes ini­ci­a­ti­ves estèrils, no ha de fer per­dre l'espe­rança de futur que el seu poble mereix, i que, en certa manera, li està garan­tit pel lloc estratègic pri­vi­le­giat que ocupa al món. Pot­ser l'experiència dels últims temps haurà ense­nyat a tots els espa­nyols que el divorci produït el 1808 entre tra­dició i progrés, uni­tat i diver­si­tat, ortodòxia i dis­sidència, és desuet.” (p.241-242).

Pas­sat el miratge vis­cut entre 1977 i 2010, que va por­tar a la creença fictícia que sí que havia tro­bat el lloc, seguim ara entre­ban­cats en aquell joc desuet de con­tra­ris que és l'esca del fracàs. I de moment no es veu en l'horitzó un Vicens que sàpiga inter­pre­tar el des­llo­ri­ga­dor del futur. Espa­nya inter­vin­guda i Cata­lu­nya amb més auto­go­vern que mai i més dependència que mai. La para­doxa del segle XXI i els mots encre­uats que s'han de resol­dre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.