La visió d'Ainaud

Com que era un moment solemne, no era només un inter­canvi d'opi­ni­ons entre amics. Aquell diven­dres havíem de tenir l'honor de comu­ni­car-li, en nom del govern, la con­cessió de la Meda­lla d'Or. Hi vaig anar amb el seu nebot Joan Fran­cesc, fill d'en Joan, tri­an­gle fami­liar d'eru­dició i de fer­mesa. Li vaig comu­ni­car la notícia tot adver­tint-li que un recent decret (ideat feia cinc minuts) pro­hi­beix taxa­ti­va­ment refu­sar-la, sota la pit­jor de les con­dem­nes. Com a resistència només hi va opo­sar un som­riure murri. En aque­lla cam­bra de la residència del car­rer Lepant, també amb la seva esposa Carme, encara el vam veure riure i revi­far i mirar cap a una mena d'horitzó llu­minós. No ens veia, però tenia la mirada i el cap clars i recor­dava les cites que havíem tin­gut feia uns anys arran de la con­fecció d'una novel·la. Hi ha una història poc escrita sobre la resistència anti­fran­quista del cata­la­nisme, la resistència no ideològica sinó cul­tu­ral, no els fronts obrers sinó el Front Naci­o­nal, la FNEC, Òmnium. Per tant, vam tor­nar a par­lar de política. Va posar-se seriós. Va pre­gun­tar-me si ara anava de debò i li vaig res­pon­dre que encara que no volguéssim, Josep Maria.

Insis­teixo que no parlàvem només entre amics: el moment era impor­tant, ins­ti­tu­ci­o­nal. Ell es refe­ria evi­dent­ment a la con­se­cució d'un estat propi, i sem­blava quasi tímida­ment posar-ho com a con­dició per a accep­tar la con­de­co­ració. La meva res­posta en posi­tiu tam­poc no era de tertúlia, la vaig for­mu­lar per càlcul i per apre­nen­tatge. En una de les seves últi­mes entre­vis­tes, que guardo a prop, ell ja remar­cava com a his­to­ri­a­dor l'excep­ci­o­na­li­tat del moment actual: que no és la crisi, que no és el pacte fis­cal, que no és la política euro­pea, sinó que sobre­tot és la con­tinuïtat de 35 anys inin­ter­rom­puts de cata­la­nisme i de Gene­ra­li­tat. “Perquè els pro­ces­sos són acu­mu­la­tius i mai no havíem tin­gut una con­tinuïtat com ara”, a la qual cosa afe­gia, acon­se­llant als joves: “Creure en Cata­lu­nya. Conèixer-la. Ado­nar-se que és de veri­tat. Que és una rea­li­tat amb molts aspec­tes posi­tius i també amb obs­ta­cles que espe­ren la seva inter­venció.”

La raça Ainaud és una raça d'homes audaços, gene­ro­sos i tre­ba­lla­dors. Quan el pre­si­dent Pujol apunta Josep Maria Ainaud com a mes­tre es refe­reix sobre­tot a això, a les acti­tuds i a la fide­li­tat a un sis­tema de valors. El que salva el tes­ti­moni de la cata­la­ni­tat en temps de fos­cor i des­es­pe­rança no són només el sal­var els mots, i el sal­var la ban­dera, i el sal­var la cul­tura: va ser això i va ser també man­te­nir les acti­tuds. El tre­ball. La paciència, la per­se­ve­rança. La raó, el conei­xe­ment. L'excel·lència. La con­fiança en les per­so­nes, la soli­da­ri­tat. Creure en alguna cosa sòlida, en alguna cosa per­du­ra­ble, i des­con­fiar dels èxits imme­di­ats. Estar dis­po­sats, per tant, a no gua­nyar sem­pre.

Per això vaig res­pon­dre que encara que no volguéssim, Josep Maria. Perquè 35 anys inin­ter­rom­puts són quasi els 40 que calia com­pen­sar del fran­quisme, perquè hem après dels pro­pis errors, perquè els hereus del ler­rou­xisme han que­dat frag­men­tats i difu­mi­nats, perquè ens hem fet grans, perquè fa massa anys que tenim raó i que sabem comu­ni­car-la, i fa massa anys que ells estan equi­vo­cats i que ho saben. I perquè hem sabut espe­rar, hem posat prudència i hem posat rigor. No pas­sarà res (però res) en aquest país que no sigui per­fec­ta­ment rao­na­ble, per­fec­ta­ment asse­nyat. Si ens pre­gun­tem sobre les diferències històriques amb l'any 36, Josep Maria, aquesta és la gran diferència: sen­tim la força que donen la raó i les rea­li­tats con­so­li­da­des, sòlides, pal­pa­bles. No hem fet només un procés polític, hem fet un procés de cons­trucció, de crei­xe­ment i de con­so­li­dació. Hem fet un procés natu­ral.

Hi ha un altre perquè, que no vaig con­fes­sar-te aquell matí de mira­des tro­ba­des (que no per­du­des) en l'horitzó. Una raó que no és tan deter­mi­nant però que té una importància sig­ni­fi­ca­tiva, una coherència lògica. A banda de tots aquests perquès, que no són gens retòrics, hi arri­ba­rem perquè us ho devem als homes com tu.