Ainaud, la calor i la crisi

El senyor Josep Maria Ainaud ha mort en un dels dies que ha fet més calor de tot l'any. Al senyor Josep Maria Ainaud, els redac­tors que formàvem la secció de Cul­tura dels pri­mers temps del diari Avui li dèiem l'Arxiu Vivent. Ho sabia tot. Mal­grat la bona volun­tat que hi posàvem, en aquells anys 1976, 1977 érem uns peri­o­dis­tes plens de lla­cu­nes sobre la nos­tra història i els seus per­so­nat­ges. La solució era tru­car al senyor Ainaud encara que, a con­seqüència de les pres­ses pròpies d'un diari, fos­sin hores intem­pes­ti­ves. El senyor Ainaud, amb una paciència bene­dic­tina, acla­ria qual­se­vol dubte.

Josep Maria Ainaud for­mava part de la gene­ració que, l'any 1939, no es va con­for­mar amb la der­rota. Eren ben pocs però sabien molt bé el que volien, i final­ment, van tri­om­far. La Cata­lu­nya que va emer­gir a la sor­tida del fran­quisme era tant o més cata­la­nista que la de 1931. I això, i menys l'any 1939, no estava escrit enlloc. Natu­ral­ment, el tri­omf del cata­la­nisme –dels cata­la­nis­tes– va ser pos­si­ble perquè el país –tam­poc l'any 1939– no era una entelèquia tot i que durant molts anys hagués que­dat enter­rat, en bona part, sota tones i tones de por i con­for­misme. Ainaud i els seus no ho van ser gens, de con­for­mis­tes. Només cal repas­sar la revista Ariel. Fa posar la pell de gallina cons­ta­tar com, enmig de tan­tes pri­va­ci­ons intel·lec­tu­als i soci­als, l'exigència de qua­li­tat no es va per­dre. Els homes de la gene­ració d'Ainaud no aspi­ra­ven a una Cata­lu­nya qual­se­vol. Aspi­ra­ven, per dir-ho així, a una Cata­lu­nya de qua­li­tat.

Aque­lla gene­ració –els Espriu, Palau Fabre, Cap­many, Benet, Triadú– s'havien ave­sat a pren­dre deci­si­ons indi­vi­du­als encara que aques­tes, sovint, anes­sin con­tra la inèrcia o els cos­tums gene­ra­lit­zats del moment. No m'ima­gino, per exem­ple, que cap d'ells esperés, en dies de màxima calor, ins­truc­ci­ons de ningú per posar-se a l'ombra, refres­car-se amb una beguda o cobrir-se el cap amb un bar­ret. En canvi, resulta sor­pre­nent com un part con­si­de­ra­ble de ciu­ta­dans –podríem pen­sar que fins i tot, majo­ria-- troba per­fec­ta­ment nor­mal que des del govern se li indi­qui qui­nes pre­cau­ci­ons cal adop­tar per tal que l'onada de calor no acabi afec­tant la seva salut. Encara més. Aquests con­sells no són pre­sos com una ingerència en l'àmbit de les deci­si­ons per­so­nals sinó com un exem­ple de diligència. No se sap qui fa d'ou i qui fa de gallina en aquest procés d'infan­ti­lit­zació del ciu­tadà. Els polítics sem­blen tro­bar-s'hi bé, enu­me­rant-nos totes aque­lles pre­cau­ci­ons –sobre els perills de la calor, per exem­ple– que abans for­ma­ven part de l'apre­nen­tatge de la vida, però els ciu­ta­dans sem­blen ser els pri­mers a exi­gir que els polítics ens exi­mei­xen de qual­se­vol mena de res­pon­sa­bi­li­tat sobre els nos­tres actes.

En el moment de començar a escriure aquest arti­cle sento per ràdio que els pares d'una escola tin­dran, ara, el dret a dela­tar els pares de la mateixa escola que supo­sa­da­ment hagin fet trampa a l'hora de matri­cu­lar els seus fills. El dret del cada pare i mare a triar l'escola dels seus fills –que hau­ria de ser un dret tan sagrat com el de cir­cu­lar lliu­re­ment per tot el ter­ri­tori o a fixar la residència on es vul­gui– ha que­dat con­ver­tit en un dret a la delació del que facin els altres pares. Goso dir que aquesta no és la Cata­lu­nya que havia somiat Ainaud. Ainaud i els seus havien somiat una Cata­lu­nya feta de ciu­ta­dans orgu­llo­sos de la seva lli­ber­tat i ara resulta que, de mica en mica, els ciu­ta­dans hem anat dei­xant els espais de la nos­tra lli­ber­tat en mans dels polítics. ¿Podem així sor­tir de la crisi o per sor­tir de la crisi neces­si­tem, a més de mol­tes altres coses, recu­pe­rar l' espe­rit indi­vi­du­a­lista d'aque­lla gene­ració d'homes i dones que ens van sal­var del des­as­tre en les cir­cumstàncies més difícils?