La pàtria olímpica

És creença gene­ral que aquests espec­ta­cu­lars Jocs Olímpics que se cele­bren cada qua­tre anys (i que ni són olímpics ni són jocs) són signe de pau i de fra­ter­ni­tat uni­ver­sal, que ser­vei­xen per a anul·lar les hos­ti­li­tats reals o latents entre els països i pobles del món, etcètera, i altres supo­si­ci­ons igual­ment infan­tils, fan­ta­si­o­ses, clàssi­ques i recur­rents. Tot és, evi­dent­ment, fals de com­pleta fal­se­dat. Els Jocs Olímpics són, exac­ta­ment, la jerar­quia política del pla­neta expres­sada amb uns altres mit­jans, són la guerra ideològica tèbia (ni calenta ni freda: i en temps de guerra freda, es trac­tava sobre­tot de saber si era supe­rior en meda­lles la gran potència soci­a­lista o la capi­ta­lista), són la diplomàcia del pres­tigi a colp de rècords i d'acu­mu­lació d'or, plata i bronze. Són pur naci­o­na­lisme exa­cer­bat, por­tat a extrems que, amb una mica de pers­pec­tiva, apa­rei­xen per­fec­ta­ment gro­tes­cos.

A mi, la pers­pec­tiva me la dóna el fet de no ser-hi repre­sen­tat per cap ban­dera, himne, o equip naci­o­nal. Si fóra espa­nyol de nació afec­tiva, espa­nyol de fe com és nor­mal i habi­tual en aquest Regne d'Espa­nya, tro­ba­ria per­fecte que la tele­visió pública de l'estat nació, la meua, es dedi­cara rigo­ro­sa­ment a la pràctica patriòtica (tal com deuen fer, òbvi­a­ment, les tele­vi­si­ons d'altres països), i a omplir nou minuts i mig de cada deu amb els atle­tes naci­o­nals, tin­guen molt d'èxit o poc. És natu­ral: els jocs estan fets per això, per a la glòria de les naci­ons que des­fi­len el pri­mer dia per l'estadi, per a l'emoció patriòtica dels com­pa­tri­o­tes del campió quan puja la ban­dera i sona l'himne, cauen les lla­gri­me­tes, s'acce­le­ren els cors. Cada país, si s'ho pot pagar (o sense poder-s'ho pagar, perquè l'honor naci­o­nal no té preu), dedica recur­sos, per­so­nal espe­cial, ins­tal·laci­ons, temps i esforç, a fi i efecte de veure pujar la pròpia ban­dera i escol­tar el seu himne quan arriba el gran dia. És Espa­nya, França, Xina o Tur­quia qui gua­nya o no gua­nya, qui queda més alta o més baixa en l'esca­lafó de les meda­lles, qui aug­menta o dis­mi­nu­eix en honor i en pres­tigi: els Jocs Olímpics no són la gran expressió de la comu­ni­tat humana, són la gran explosió de les pàtries i de les naci­ons, és a dir dels estats amb himne i amb ban­dera. La resta, compta ben poc.

Pro­ba­ble­ment, l'any 776 aC, quan segons l'antiga tra­dició es van cele­brar les pri­me­res com­pe­ti­ci­ons en honor del Zeus d'Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abran­dat a la polis que després van mos­trar amb tanta pro­fusió. Els grecs, en con­di­ci­ons nor­mals, eren patri­o­tes de la pròpia ciu­tat: la polis, és a dir l'estat, era la patrís dels ciu­ta­dans, i només en situ­a­ci­ons extre­mes –quan els ata­ca­ven els per­ses, posem per cas– es con­si­de­ra­ven un sol poble davant d'un ene­mic exte­rior. De manera que aquesta és la tra­dició que hem here­tat, al cos­tat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diver­si­ons o pas­sa­temps, sinó ago­nes o com­pe­ti­ci­ons: agonía és lluita (i d'ací el sen­tit d'angoixa o pati­ment), i els verbs ago­niao i agonízomai volen dir com­ba­tre, enfron­tar-se, riva­lit­zar. Res de “jugar”, per tant: l'atleta s'esforça a gua­nyar pel propi honor (de fet, ath­le­tes és un deri­vat de la paraula que sig­ni­fica lluita i premi), i també per l'honor de la pàtria.

En temps dels clàssics, això era una cosa rela­ti­va­ment modesta i fami­liar: els atle­tes gua­nya­ven la corona i el premi, el poeta de torn els dedi­cava una oda que solia ser avor­rida i retòrica, i quan tor­na­ven a casa podien rebre algun home­natge ofi­cial i popu­lar. Els grecs, doncs, inven­ta­ven les coses, i nosal­tres, pas­sats els segles, les defor­mem, les inflem fins a l'infi­nit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el tea­tre: fins a quins extrems d'excés gro­tesc i pre­tensiós es poden defor­mar moder­na­ment les anti­gues tragèdies. Mireu l'ús de la filo­so­fia grega: Plató con­ver­tit en recep­tari banal, subs­ti­tut de les pas­ti­lles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exer­cici de les vir­tuts morals apli­ca­des al cos (esforç, per­se­ve­rança, resistència, i tot això), o de les vir­tuts del cos apli­ca­des amb rigor moral. Se suposa que els atle­tes són indi­vi­dus excel·lents per ells matei­xos, com­pe­ti­dors per l'honor per­so­nal, i que el seu èxit és seu i només seu.

Tal com faig cada qua­tre anys, he seguit de manera frag­mentària les trans­mis­si­ons dels Jocs Olímpics, només uns minuts cada dia, prou per veure alguna cursa excep­ci­o­nal, algun salt pro­digiós, alguns exer­ci­cis extrems sobre terra o dins l'aigua: el cos humà, i més si és un cos jove, pot arri­bar a límits que fre­guen el mira­cle, i això és digne de con­tem­plar de tant en tant. Ja sé que tot açò té una gran part de circ, que els pro­di­gis increïbles d'uns pocs no demos­tren gran cosa sobre les qua­li­tats anatòmiques o el nivell espor­tiu del país que repre­sen­ten. D'altra banda, que la velo­ci­tat siga negra i la gimnàstica blanca, que els etíops i els kenyans siguen reis de la llarga distància i els xine­sos del ping-pong, segu­ra­ment vol dir alguna cosa, però no sé quina: pot­ser alguna com­bi­nació entre natura i cul­tura. Ja sé també que els jocs són molt més que una ocasió espor­tiva i atlètica: són el més gran espec­ta­cle uni­ver­sal de mas­ses, són l'expressió política del país que els orga­nitza, són un immens negoci pro­fes­si­o­nal, són un apa­ra­dor llam­pant amb des­fi­la­des i focs d'arti­fici, són una men­tida colos­sal.

I mal­grat tot, veure nadar, córrer, sal­tar, jugar o con­tor­si­o­nar-se, en aquest marc d'altíssima exigència, és un plaer per als ulls i per a l'ànima. Llàstima que la com­pe­tició sen­cera –allò d'anar més lluny, més alt, més fort– siga també una com­petència de vani­tats naci­o­nals, de naci­ons amb ban­dera i amb himne, explo­tada fins a extrems funes­tos de retòrica i d'emo­ci­ons exal­ta­des com si es trac­tara d'una cursa d'honors com­par­tits o de guerra simbòlica: o no “com si”, perquè es tracta d'això. I a això, a la glòria i l'honor naci­o­nals, es dedi­quen els orga­nis­mes espor­tius de cada estat amb seu a l'ONU i exèrcit legal, i per això les trans­mis­si­ons olímpi­ques a les ràdios i les tele­vi­si­ons són tan bru­tal­ment patriòtiques i tan mili­tant­ment naci­o­na­lis­tes, en el pit­jor sen­tit de la paraula. No importa l'esport ni la pràctica atlètica, només importa que cada meda­lla fa més com­pacta la substància de l'estat nació, més pro­funda l'emoció com­par­tida de la pàtria comuna, que ací, òbvi­a­ment, és la pàtria espa­nyola i no cap altra.