Pa

Sóc, i per­do­nin, això que comu­na­ment se'n diu panarra, un que menja molt de pa. Amb el que avui dia sem­bla que toca, com ara l'ine­fa­ble pa amb tomata, i amb sal­ses i altres fluids dels que acom­pa­nyen carns, pei­xos, ver­du­res, gui­sats... I amb el que, segons els die­tis­tes i la moder­ni­tat, sem­bla que no toca, com ara pasta, pata­tes, plàtan, fruita seca... Faria com aque­lla tia vella de Josep Pla que posava pa fins i tot amb el pa de pes­sic. Tinc un amic, molt entès en assump­tes de gas­tro­no­mia –tot i que no sap si sap fer un ou fer­rat perquè no n'ha fet mai cap–, que s'hor­ro­ritza, em bes­canta i em deixa per un cas per­dut quan em veu crus­pir unes quan­tes lles­ques de pa amb un plat de macar­rons. Venim del pa i de pagès. Fa mig segle –és a dir, par­lant d'aques­tes coses, qua­tre dies– que bona part de la gent del país afron­tava l'hivern amb tran­quil·litat si tenia oli, vi i pa pel gasto. I encara ara, i mal­grat el refi­na­ment de cos­tums i la lògica nutri­ci­o­nal, els panar­res devem ser una bona colla: a Itàlia es veu molta gent a les popu­lars trat­to­rie men­jar pasta amb pa, i al Midi veí és cor­rent veure qui inge­reix pa amb fruïció tot crus­pint-se una cas­sou­let. Ara: tal com va la diguem-ne gas­tro­no­mia pública naci­o­nal, pot­ser ens hau­rem de cons­ti­tuir en asso­ci­ació defen­siva per exi­gir dues coses. Una, que el pa que es ven en fle­ques, súpers, etc., i que se ser­veix a les tau­les de res­tau­rants sigui pa i no pas aquest sub­pro­ducte que, acom­pa­nyat de diver­sos adjec­tius (rústic, gallec, de l'avi, xapata, de pagès...), passa per pa. Per què aquí costa tant fer el pa com s'havia fet i com el fan a Itàlia, par­ti­cu­lar­ment a Roma, o a tot el Magrib, a base d'aigua, farina, sal i lle­vat? I dues, perquè en la res­tau­ració el pa formi part indes­tri­a­ble de qual­se­vol taula parada, és a dir, que hi arribi i, si cal –si el cli­ent ho sol·licita–, amb gene­ro­si­tat, imme­di­a­ta­ment després de feta la comanda, de la mateixa manera i promp­ti­tud amb què hi arriba la beguda. Un cas: hi ha un res­tau­rant a la Costa Brava nord que va aixe­car el pare amb savi­esa i eficàcia, però que ara por­ten el patata del fill i el pet bufat de la nora, que, si comp­ten fer trenta sopars, posen trenta panets al forn elèctric; si hi ha més cli­ents o si algun vol més d'aquell pa –no n'hi ha d'altre–, a més de ser impos­si­ble i d'haver-se d'aca­bar el pri­mer i men­jar-se tot el segon sense pa, és seve­ra­ment amo­nes­tat per la cap de sala per haver sor­tit del guió de la casa.