Desarrelament inadmissible del PSC

El que es va voler defi­nir com a “nou” PSC, és evi­dent que de nou només té el seu secre­tari gene­ral, en Pere Navarro, jus­ta­ment de per­fil poc inno­va­dor. Tota la resta, el tarannà dels seus màxims diri­gents, la nul·la impli­cació en els anhels i les aspi­ra­ci­ons de la soci­e­tat cata­lana, o la tra­di­ci­o­nal vin­cu­lació amb els interes­sos del PSOE, posen de mani­fest que el qua­li­fi­ca­tiu de nou és del tot des­en­cer­tat, ja que a part de no haver-se reno­vat el més mínim en el congrés del desem­bre pas­sat, tot i haver patit un fracàs elec­to­ral estre­pitós, només van esce­ni­fi­car un inter­canvi de pol­tro­nes entre diri­gents del Bar­ce­lonès. Un simp­tomàtic estan­ca­ment del par­tit –si més no de la direcció– que pot ser indici d'un des­ar­re­la­ment del país, sem­blant al del PPC de la Sánchez Camacho.

Dos fets, produïts abans de vacan­ces, posen de mani­fest la gra­ve­tat política del soci­a­lisme de Cata­lu­nya. El pri­mer, al Congrés dels Dipu­tats, on el grup soci­a­lista català que, segons la ponència apro­vada en el dar­rer congrés, podien votar de manera dife­rent de la resta de mem­bres del soci­a­lisme espa­nyol, resulta (ves per on) que van votar, per “error”, en con­tra de l'eix fer­ro­vi­ari medi­ter­rani, com la resta de dipu­tats del PSOE. El segon va ser al Par­la­ment del Parc de la Ciu­ta­de­lla, en el debat sobre el pacte fis­cal, en el qual es van opo­sar als aspec­tes més trans­cen­dents, jus­ta­ment aquells als quals el PSOE s'havia mani­fes­tat con­trari, tot i votar favo­ra­ble­ment alguns altres paràgrafs menys sig­ni­fi­ca­tius (no esmento, per no allar­gar-me, la reacció irada del Pere Navarro vers l'Ernest Mara­gall, perquè va tren­car la dis­ci­plina de vot, votant-hi a favor, ni les decla­ra­ci­ons d'algun mem­bre de l'ano­me­nat sec­tor cata­la­nista que, volent treure-hi importància, deien que ells també hau­rien pogut fer el mateix que l'Ernest Mara­gall..., curi­o­sa­ment, però, no ho van fer).

Aquests dos fets pale­sen abas­ta­ment que avui la majo­ria dels diri­gents del PSC no són res més que uns sim­ples ambai­xa­dors dels interes­sos de l'espa­nyo­lisme més ranci del PSOE i que, dis­sor­ta­da­ment, a Cata­lu­nya, tant els soci­a­lis­tes com els popu­lars defen­sen un mateix con­cepte d'Estat, jacobí i cen­tra­lista. En el cas del PSC, d'una manera més bar­ro­era des que els amics de la Car­men Chacón, entre ells el mateix Pere Navarro, van creure's que ella podia suc­ceir el Zapa­tero i fins i tot ser can­di­data a les elec­ci­ons gene­rals; des d'ales­ho­res van dei­xar de dis­si­mu­lar la seva cega obediència als postu­lats del car­rer Fer­raz de Madrid, per damunt del que convé a Cata­lu­nya.

Els soci­a­lis­tes del PSC que com a cata­lans dis­cre­pen d'aquesta igno­mi­ni­osa dependència i, a més, són sen­si­bles al sis­temàtic espoli fis­cal i a les vexa­ci­ons que patim des de fa tants anys, així com la per­se­cució que sofreix la nos­tra llen­gua, la cul­tura o fins i tot la nos­tra cata­la­ni­tat que molts espor­tis­tes ja no s'ama­guen d'expres­sar (un reguit­zell de menys­preus que no són nous, però que ara més que mai, no només els està accen­tu­ant el govern Rajoy, sinó la majo­ria de mit­jans audi­o­vi­su­als i polítics espa­nyols), hau­rien de saber fer allò que pre­co­nit­zava el malau­rat Josep Pallach (en aque­lla hora tit­llat de soci­al­demòcrata o de dre­tes), i que no era altra cosa que bas­tir un soci­a­lisme català for­ta­ment arre­lat al país i des­vin­cu­lat total­ment del PSOE.

Si això fos així, allò que en aquell des­a­for­tu­nat congrés del juliol del 1978 no es va saber fer, pot­ser perquè la majo­ria es van enllu­er­nar pels cants de sirena del PSOE, ara, en el con­text actual de gran explosió sobi­ra­nista i inde­pen­den­tista, seria, ben segur, una opció d'allò més encer­tada bas­tir un par­tit soci­a­lista català i inde­pen­dent, el qual, molt pro­ba­ble­ment, des­ban­ca­ria l'actual PSC-PSOE del pri­vi­le­giat segons lloc d'entre les for­ces polítiques del Par­la­ment català. Cal­dria, això sí, que el sec­tor cata­la­nista del PSC sortís de l'armari tren­cant qual­se­vol enyo­rança estèril i des­vin­cu­lant-se de pos­si­bles pol­tro­nes o altres pre­ben­des.