Opinió

Temps d'incerteses

Ha arribat el moment
de reivindicar l'èpica
de la quotidianitat,
la que s'escriu amb
els actes heroics
de la superació diària

El Con­sell de Minis­tres d'aquest diven­dres apro­varà man­te­nir l'ajut que l'Estat dona als atu­rats que ja no tenen accés a cap pres­tació o sub­sidi però limi­tarà el nom­bre de per­so­nes que hi podran tenir accés. Pel que se sap fins ara, no només es man­tindrà l'apor­tació del 400 euros men­su­als sinó que s'incre­men­tarà en 50 euros més per a les per­so­nes que hagin de fer front a deter­mi­na­des càrre­gues fami­li­ars, però el govern espa­nyol cal­cula que els nous cri­te­ris de repar­ti­ment sig­ni­fi­ca­ran que això no li cos­tarà més diners. A falta de la lle­tra petita del que aprovi final­ment avui el govern espa­nyol, queda clar que no és el mateix estar a l'opo­sició –des d'on el Par­tit Popu­lar va ser molt crític amb la mesura– que exer­cir les res­pon­sa­bi­li­tats de govern. És evi­dent que 400 euros o 450 no són res de l'altre món, però en molts casos pot sig­ni­fi­car la bar­rera que evita caure en la mar­gi­na­li­tat. Tot i la consciència que cal­dria fer més, és evi­dent que gràcies a mesu­res com aquesta, a l'accés uni­ver­sal als ser­veis públics bàsics i a d'altres suports direc­tes i indi­rec­tes podem con­cloure que pot­ser sí que és la pit­jor crisi de la qual tin­guem memòria a la qual s'hagi hagut de fer front, però ho estem fent encara amb les millors con­di­ci­ons de què mai hem dis­po­sat.

Si això és així, quina és la causa d'aquest sen­ti­ment d'angoixa crei­xent que s'estén entre una part cada vegada més impor­tant de la població? Una porció d'aquest neguit està pre­vi­si­ble­ment rela­ci­o­nada amb la sen­sació d'inse­gu­re­tat, de ver­ti­gen fins i tot, que de vega­des pro­voca no saber del cert si ja hem tocat fons o si hem de con­ti­nuar bai­xant i fins a on podem aca­bar caient. Una altra res­pon­sa­ble de l'aug­ment del pes­si­misme és la consciència que difícil­ment podrem man­te­nir de forma inde­fi­nida, i si no es rever­teix la situ­ació, el nivell de pro­tecció social que ens garan­teix un benes­tar simi­lar al que hem tin­gut els dar­rers temps. Són incògni­tes que es plan­te­gen i que ens obli­guen a can­viar el punt de vista pas­sant de ges­ti­o­nar les nos­tres deci­si­ons a par­tir de la sen­sació de segu­re­tat que ens ofe­rien els temps de bonança a superar els dub­tes que gene­ren les incer­te­ses. L'aversió natu­ral al risc que par­teix de l'ins­tint d'auto­pro­tecció s'ha dis­pa­rat quan ens hem des­per­tat amb la suor freda del que pren consciència que ha actuat de forma pot­ser ago­sa­rada o impru­dent, i passa de cop i volta a estar domi­nat per la por. Segu­ra­ment l'immo­bi­lisme de deter­mi­na­des posi­ci­ons que es neguen a fer un replan­te­ja­ment per ade­quar-se a la nova situ­ació sigui fruit d'una inca­pa­ci­tat que no està des­lli­gada de la paràlisi que pro­voca el pànic. Els que pro­cla­men que no s'ha de fer ni un pas enrere en res pos­si­ble­ment no estan en con­di­ci­ons de fer-lo en cap direcció, però no podem dei­xar que aquesta situ­ació ens empre­soni de forma col·lec­tiva.

La por és un sen­ti­ment que ens fa espe­ci­al­ment dèbils i vul­ne­ra­bles. Hi va haver un temps que una irra­ci­o­na­li­tat abso­luta ens va fer creure que podíem com­prar una segu­re­tat que veri­ta­ble­ment no tan sols ens pot ofe­rir posar un poli­cia o un metge a cada can­to­nada. Ara sabem que no ho podem pagar, però encara con­ti­nuem cre­ient que seria la millor manera d'inver­tir en tran­quil·litat. Però ni abans ni ara hem pogut evi­tar viure al marge dels ris­cos, com s'ha aca­bat demos­trant, i quan aquests s'han fet evi­dents no estàvem per evi­tar una situ­ació d'estrès que ens ha impe­dit reac­ci­o­nar de forma ade­quada i eficaç a les situ­a­ci­ons can­vi­ants que actu­a­lit­zen els rep­tes als quals hem de fer front. I encara és pit­jor quan una certa luci­desa ens fa cons­ci­ents d'aquesta inca­pa­ci­tat però no ens podem sobre­po­sar a l'ins­tint que ens manté aga­fats a un clau roent. Els nous con­ser­va­dors, els que es resis­tei­xen al canvi i a qual­se­vol anàlisi crítica que ens hau­ria de per­me­tre apren­dre de la pròpia experiència i treure con­clu­si­ons, s'han con­ver­tit en els guar­di­ans d'un essen­ci­a­lisme que pot arri­bar a posar en risc el man­te­ni­ments dels valors asso­ci­ats al model de soci­e­tat del benes­tar que afir­men defen­sar i aspi­ren a repre­sen­tar. Hi ha apa­rent rebel·lia que es mani­festa en la negació i la resistència i que ve a con­seqüència d'una resig­nació que ens con­vida a espe­rar pas­si­va­ment on ens porta la inèrcia d'uns pres­supòsits ideològics que igno­ren les con­seqüències del seu fracàs.

L'alter­na­tiva a ser porucs és actuar amb valen­tia, que no vol dir fer-ho de manera impru­dent. Ha arri­bat el moment de rei­vin­di­car l'èpica de la quo­ti­di­a­ni­tat, la que s'escriu amb els actes heroics de la superació diària. Aquesta és la que prac­ti­quen milers de per­so­nes i a la qual s'ha de donar una dimensió d'objec­tiu col·lec­tiu com a autèntic motor de canvi i trans­for­mació. El que hem de recla­mar és que no ens ho posin encara més difícil del que ja ho tenim; en la incer­tesa és temps de més seny i no de més rauxa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.