Valors, des d'Europa

He estat a la seu de Brus­sel·les del Par­la­ment Euro­peu: m'hi he sen­tit ben aco­llit i m'ha sem­blat que s'hi tre­ba­lla de valent. Vaig acce­dir-hi per l'edi­fici Alti­ero Spi­ne­lli i, d'aquest, cap al Paul-Henri Spaak, on es troba l'immens hemi­ci­cle. T'ado­nes que és una autèntica ciu­tat del poder legis­la­tiu, de 27 estats (per ara!) com­pro­me­sos pel res­pecte de la dig­ni­tat i la pro­moció de la soli­da­ri­tat. He visi­tat també altres edi­fi­cis, tant de la Comissió –Ber­lay­mont, emblemàtic, és real­ment impac­tant– com del Con­sell de la Unió Euro­pea: el Jus­tus Lipsius, nom de l'huma­nista d'Anvers, o l'impo­nent edi­fici Lex. Altres espais recor­den Brandt, Antall, Sutt­ner... Estic per­fi­lant pro­jec­tes edu­ca­tius per a Ciu­ta­da­nia: m'hi han aju­dat alguns cata­lans com altres fun­ci­o­na­ris de la UE d'orígens ben vari­ats. Sobre­tot, però, m'hi he fet pre­gun­tes sobre els valors que hi ha dar­rere tot ple­gat i com poden ser­vir en l'ense­nya­ment i per a l'ela­bo­ració del “pla naci­o­nal de valors”, eina en la qual estem ara tre­ba­llant a Cata­lu­nya. Hem d'anar sem­pre més enllà d'un opor­tu­nisme polític només cir­cums­tan­cial.

Som cons­ci­ents que, a Cata­lu­nya, no ens queda ja gaire temps, que tenim poc marge per retro­bar el nos­tre lloc: mirant aquests dies el nos­tre petit país des del cor ins­ti­tu­ci­o­nal de la UE, el veig via­ble només dins l'“Europa de les naci­ons”. La nos­tra Ítaca és dins la Unió, jus­ti­fi­cada en el lema ofi­cial: “Units en la diver­si­tat.” M'ha aju­dat Senza radici (2004), un diàleg sobre Europa entre un polític laic italià, Mar­ce­llo Pera, i l'ale­many Rat­zin­ger, encara no papa ales­ho­res. Els pre­o­cupa sin­ce­ra­ment que ens que­dem “sense arrels”, com sin­te­titza el títol del lli­bre. Però què té Europa d'espe­cial?

“Els per­ses rei­vin­di­quen com allò propi l'Àsia i els pobles bàrbars que hi viuen, i con­si­de­ren que Europa i el món grec són cosa a part”, tes­ti­mo­nia Heròdot (segle V aC), el pri­mer a refe­rir-se a Europa com a con­cepte geogràfic. Els d'Àsia ja ens veien dife­rents, i els límits foren com­ple­tats per dos “movi­ments”: pri­mer, l'expansió des del Medi­ter­rani ori­en­tal cap a l'oest i cap al nord, amb els romans i després les gents de les ter­res fre­des, i en segon lloc l'expansió musul­mana dels segles VII-VIII, que va “dis­tin­gir”, al sud del “mare nos­trum”, la immensa Àfrica. Ara bé, tots aquests “mons habi­tats” neces­si­ten idees: grecs i romans i cris­ti­a­nisme, arre­lats tots en tra­di­ci­ons antiquíssi­mes, la força de Car­le­many i altres empe­ra­dors i l'apor­tació moderna d'huma­nis­tes, de Leib­niz i altres filòsofs i de força líders. Ells se'n van ocu­par, i ens ha sor­tit una civi­lit­zació de lli­ber­tats, d'igual­tat i d'afany de pau prou reei­xida. Però sem­pre calen més idees noves.

A Boui­llon, al sud de l'àrea valona, he visi­tat el cas­tell de Godo­fred, mort a Jeru­sa­lem el 1100, al final de la pri­mera cro­ada. Qua­tre exèrcits, des de dife­rents punts, van donar suport a la pro­tecció dels llocs sagrats. Ho van aban­do­nar tot –segu­re­tat, rique­ses, interes­sos per­so­nals i fami­li­ars– per un pro­jecte col·lec­tiu i, a la vegada, per­so­nal i vital. No judico aquí si fou encer­tat, però afirmo que Europa neces­sita líders i ciu­ta­dans gene­ro­sos.

Els “pares fun­da­dors” ho han estat: els sem­bla que els euro­di­pu­tats i fun­ci­o­na­ris d'ara ens fan el pes? Estem cadas­cun de nosal­tres prou com­pro­me­sos amb els valors i ide­als d'Europa? Aquí hi ha més que eco­no­mia. Per ser con­cret: cal que qui ens repre­senti no sigui un algut­zir de la par­ti­tocràcia o del popu­lisme. Neces­si­tem polítics que defen­sin vital­ment i esta­ble­ment valors, que hi cre­guin. Així aquest nos­tre “pla naci­o­nal de valors” podria immu­nit­zar-nos con­tra dues xacres en la relació públic/pri­vat: la cor­rupció (que és pren­dre del públic per a interes­sos pri­vats) i l'escàndol (que escampa arreu el que per­tany a la inti­mi­tat). Cor­rupció i fri­vo­li­tat ofe­guen el que volem ense­nyar als nos­tres joves a Ciu­ta­da­nia. Pot­ser Godo­fred de Boui­llon, a la seva manera i temps, ho va inten­tar: generós, noble, utòpic, valent, fidel. Ara ens toca a nosal­tres, en ple segle XXI.

PEP DUI­XANS