Fins a Mart

Fa una set­mana la veu de l'admi­nis­tra­dor de la NASA, Char­lie Bol­den, va sonar per la superfície de Mart. Ho va fer a través del sis­tema de mega­fo­nia del Curi­o­sity, el robot que, com el nom indica, ha anat a tafa­ne­jar si hi ha hagut o hi ha vida al pla­neta ver­mell. L'objec­tiu, diuen, seria enviar una missió humana en un futur no gaire llunyà. El mis­satge, pro­nun­ciat en anglès –als mar­ci­ans se'ls deu supo­sar un conei­xe­ment de llengües estran­ge­res–, no deixa de ser pura pro­pa­ganda de l'Agència Espa­cial Nord-ame­ri­cana. No és ciència-ficció, és real. Uns humans s'adre­cen a una pos­si­ble població que per a nosal­tres és extra­ter­res­tre però per a la qual nosal­tres també ho seríem. En tot cas, la locució aca­bava amb un amenaçant “Aviat arri­ba­rem!”. Ai las! Si els mar­ci­ans ho han entès no sé si deuen tre­mo­lar, es pre­pa­ren per ofe­rir una calo­rosa ben­vin­guda o puja­ran a les seves naus i se n'ani­ran a una altra banda de la galàxia. Això em va fer pen­sar que nosal­tres, els cata­lans, tal com està el nos­tre pati, pot­ser que anem posant rumb cap a aquest pla­neta. Amb la petició de res­cat i, per tant, la inter­venció directa esmu­nyint-se per sota la porta, ja ens podem anar fent a la idea que a aquest pas, esca­nyats i ofe­gats, com que ens pren­dran fins i tot la terra que tre­pit­gem, hau­rem d'aca­bar emi­grant a Mart. Perquè aquí no és que no ens hi vul­guin, és que no s'hi pot estar ni un segon més. I molt menys encara quan t'has de sen­tir que què ens hem cre­gut de dema­nar i a sobre exi­gir. S'ha aca­bat aguan­tar segons quins comen­ta­ris, que tot­hom sem­bla que s'hi atre­veixi amb nosal­tres i que menys de gua­pos se'ns pot trac­tar de tot: d'apro­fi­tats, d'inso­li­da­ris, de mal­gas­ta­dors, d'anti­de­mocràtics! Quina comu­ni­tat autònoma fa tres anys que aplica reta­lla­des a tort i a dret men­tre a d'altres encara ara estan de festa? Quina comu­ni­tat autònoma no ha dei­xat de com­plir els seus com­pro­mi­sos amb un Estat que li deu el que li espo­lia? Que hi ha algú a l'altra banda? Fa temps que cons­ta­tem que vivim en una altra galàxia i que hi ha un forat negre per on s'esco­len les nos­tres legítimes rei­vin­di­ca­ci­ons. Mal­grat no tenir ni aire per res­pi­rar, espero que dimarts que ve en tin­guem prou per cri­dar tan fort que ens sen­tin fins a Mart.