‘Vaticanleaks'

No des­carto que, algun dia, el major­dom de Benet XVI, Paolo Gabri­ele, no sigui tin­gut per sant. De moment passa per lla­dre. Manca saber, però, si es tracta del bon lla­dre o del mal lla­dre. Aquesta dis­tinció tan pecu­liar es troba en els evan­ge­lis. No és l'única. El bon sama­rità n'és una altra. Els habi­tants de Sama­ria hague­ren de supor­tar el menys­preu dels jueus. Eren con­si­de­rats impurs i fins i tot heret­ges. D'aquesta ene­mis­tat en vingué la neces­si­tat de cons­truir el seu propi tem­ple. Els sama­ri­tans ado­ra­ven Déu al seu tem­ple, cons­truït a la mun­ta­nya de Gari­zim. Això, però, no va impe­dir que Jesús veiés en el bon sama­rità el pri­mer cristià. Ni va impe­dir tam­poc el diàleg amb la sama­ri­tana. Vist des d'avui, fou el pri­mer diàleg ecumènic. I tingué tant d'èxit que els sama­ri­tans acu­di­ren en massa a conèixer Jesús. De para­do­xes com aques­tes, els evan­ge­lis en van plens. En la paràbola del fill pròdig, és el pare qui surt a l'encon­tre del fill que marxà de la casa paterna. L'altre fill, el que no marxà, es mostrà envejós. Enveja és el que hi ha al Vaticà. I no només enveja, sinó tota mena de males her­bes, el con­junt de les quals per­me­ten par­lar de cor­rupció. Una cor­rupció que no és d'ara. Com tam­poc ho són els docu­ments secrets que guar­dava Benet XVI. Vénen de més lluny. I són greus. Atemp­ten con­tra la raó de ser de l'Església. I en con­seqüència, ens cor­rom­pen a tots.

No es pot ser­vir Déu i el diner. I resulta que el Vaticà és avui un paradís fis­cal. Les denúncies d'irre­gu­la­ri­tats són cons­tants. I es regi­ren en con­tra dels denun­ci­ants, que són des­tituïts, com en el cas del ban­quer Gotti Tedeschi, o bé remo­guts del càrrec i tras­lla­dats, com l'arque­bisbe Viganó.

Tot això consta en els docu­ments fil­trats, una part dels quals ja és del domini públic. Com també ho és el txec de 100.000 euros que Benet XVI va rebre de mans de José Luis Men­doza, un dels laics amb més poder en l'Església. No m'estra­nya. En 15 anys, Men­doza ha donat a l'Òbol de Sant Pere 49 mili­ons d'euros. Aquest senyor de 62 anys, pare de 14 fills i exmis­si­o­ner de la República Domi­ni­cana, és el fun­da­dor de la uni­ver­si­tat catòlica de Múrcia. Empa­rant-se en els Acords amb el Vaticà de 1979, i amb aju­des tan sig­ni­fi­ca­ti­ves com les del car­de­nal Cañiza­res i el car­de­nal Rouco, ha creat una uni­ver­si­tat del no-res. Va començar amb 680 alum­nes i actu­al­ment ja són més de 10.000. Els alum­nes poden acce­dir a 23 graus i a 31 màsters. En totes les car­re­res hi figu­ren les assig­na­tu­res de teo­lo­gia i de doc­trina social de l'Església. No són opta­ti­ves, sinó obli­gatòries. Com Déu mana (des d'uns anys cap a aquesta banda, s'entén). Tot és tan secret, que ni el mateix bisbe de Múrcia, Reig Pla (us sona el nom?) n'estava al cor­rent. I va ficar la pota fins al cap­da­munt. Un bon dia va rebre una carta del secre­tari d'Estat de Benet XVI, el car­de­nal Ber­tone, en la qual se li deia que la titu­la­ri­tat i la pro­pi­e­tat de l'esmen­tada fàbrica de títols uni­ver­si­ta­ris era de la Fun­dació Sant Antoni, o sigui: nos­tra, del Vaticà. I per tal que no en quedés cap dubte, Reig Pla fou enviat a Alcalá de Hena­res. I allà el tenim i allà el vam conèixer, una tarda de diven­dres sant, voci­fe­rant con­tra l'homo­se­xu­a­li­tat, sense venir a compte, i dedi­cant les millors llo­an­ces a la família tra­di­ci­o­nal, com la de Men­doza, amb 14 fills, cap dels quals no here­tarà el patri­moni del pare, que ja l'ha des­ti­nat a l'Òbol.

Hi haurà més uni­ver­si­tats com la de Múrcia. A Roma, Sin­ga­pur, Djakarta i el Para­guai. I on faci falta. Tot això és prou alar­mant per sen­tir-nos enga­nyats. O sim­ple­ment indig­nats. I, en canvi, no és així. Al con­trari: els comen­ta­ris mos­tren pre­o­cu­pació per la segu­re­tat de Benet XVI. Exis­teix, cer­ta­ment, un docu­ment on es parla d'un pos­si­ble com­plot con­tra la seva per­sona, sig­nat per Darío Cas­trillón. Doncs bé: no hi ha constància que s'hagi pres cap mesura pre­ven­tiva en aquest sen­tit. Ni tam­poc que Darío Cas­trillón, a diferència dels altres casos de denúncies, hagi sigut remo­gut del càrrec. En què que­dem? Està en perill o no, la vida de Benet XVI? Si no hi està al Vaticà, on les intri­gues són cons­tants, encara menys fora del Vaticà, on el papa és espe­rat i aplau­dit. I si és així, quin sen­tit té que, en els viat­ges papals, hi hagi un des­ple­ga­ment de guar­des de segu­re­tat tan hiperbòlic? Amb raó ha dit Pere Casaldàliga que la situ­ació actual de l'Església no pot ser més depri­ment. Els corbs de la cúria poden estar con­tents. Han esbor­rat del mapa el dos papes del Con­cili. Amb la qual cosa el Vaticà torna a ser la dic­ta­dura teocràtica de sem­pre. I el papa, un cap d'estat. El mal és que el papa, per grans que siguin les seves potes­tats, neces­sita la cúria per gover­nar l'Església. Men­tre que la cúria no neces­sita un papa en con­cret, sinó algú que, a canvi de pas­sar a la història, ves­teixi la sotana blanca i faci de papa. No és el mateix fer de papa que ser-ho.