Cita amb la història

Doncs sí, ens veiem demà a la mani­fes­tació. O no, perquè si no ens hi veiem pot­ser voldrà dir que érem tants que si no era per una immensa casu­a­li­tat era impos­si­ble que ens trobéssim. Tant de bo, doncs, que la mani­fes­tació sigui un èxit. Ho serà si la con­ca­te­nació d'esde­ve­ni­ments per donar res­posta a la mas­siva demanda ciu­ta­dana és una obli­gació per als nos­tres repre­sen­tants a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Ara que dic això, vull dir que a mi el que m'agra­da­ria demà és no veure cap polític, si més no cap càrrec públic, a la mani­fes­tació. Ho dic per cri­teri gene­ral i per higi­ene ins­ti­tu­ci­o­nal. Per defi­nició, em sem­bla que les mani­fes­ta­ci­ons són per als ciu­ta­dans i no per als polítics, si més no els càrrecs públics, repe­teixo. Cadascú a la seva cosa. Els ciu­ta­dans, rei­vin­di­cant. Els polítics, actu­ant en con­seqüència. Si no, fem-ho al revés: que els polítics es mani­fes­tin i els ciu­ta­dans en massa pren­guin deci­si­ons i gover­nin. Oi que no? Doncs això.

Perquè, entre altres coses, la mani­fes­tació de demà és clara i inequívoca, i no s'hi valdrà allò de dir que també hi havia molta gent que no vol la inde­pendència o uns quants que pro­tes­ta­ven con­tra les reta­lla­des o els que rei­vin­di­ca­ven la pro­tecció de la llúdriga. Que n'hi haurà que l'endemà ho diran igual­ment, ja ho sabem. Però ja sabem qui són i per què ho diran. La mani­fes­tació ha de ser tan potent que els ha de dei­xar en evidència i, si cal, expo­sats a l'escarni.

Els par­tits polítics demà són abso­lu­ta­ment secun­da­ris. No va amb el PP. Va amb gent que vota el PSC, però els seus diri­gents actuen en clau de par­tit ara que qui reclama res­pos­tes és la nació. Va amb ICV si s'oblida de fer demagògia i accepta la rea­li­tat. Va amb ERC, és clar, però si refà el camí erràtic que el va dur al tri­par­tit. Va, òbvi­a­ment, amb els par­tits inde­pen­den­tis­tes si més aviat que tard dei­xen de bara­llar-se i d'escin­dir-se. I va amb CiU, que haurà de con­duir el procés a par­tir del dia 12. Només hi ha un temor: que faci ser­vir la força del clam sobi­ra­nista de l'11-S per pac­tar el mal menor del pacte fis­cal amb el govern espa­nyol. No crec que m'equi­vo­qui si dic que aquesta vegada la cita amb la història és per anar més enllà. Diguem-ho clar avui. Ens hi veiem. O no.