Ara, parlem

La mani­fes­tació d'abans-d'ahir va ser tan gran, espa­ter­rant i apoteòsica que el riu d'este­la­des que hi havia serà una de les imat­ges que, el dia que em mori, em pas­sa­ran pel cap com a colofó de la meva existència. Us dic les coses que em van agra­dar: pri­mer, l'orga­nit­zació, que va ser per­fecte, i no era fàcil! A casa vam venir des de Girona amb un dels auto­bu­sos, i va ser genial. Segon, les este­la­des pin­ta­des a les cares i pen­ja­des al coll. Ter­cer, l'ale­gria de la gent: no hi havia insults a cap govern, ni quei­xes –ja no val la pena, ja estem en un altre nivell–, només hi havia una ale­gria serena i emo­ci­o­nada de veure que érem molts: el crit més repe­tit era el d'inde­pendència. Quart, els nens petits, a collibè dels seus pares i mares, amb els ulls ben oberts –alguns, però, van caure ren­dits–; allò no ho obli­da­ran mai. Alguns por­ta­ven el número de mòbil dels papes escrit al braç amb bolígraf; un dels mal­sons dels pares és per­dre la nena o el nen en una aglo­me­ració com aquesta. Cinquè, l'amor: els joves ena­mo­rats que ana­ven a la mani­fes­tació molt abraçats –tot i la calor que feia–, embo­li­cats amb l'este­lada, i que, com que hi havia temps morts, apro­fi­ta­ven per fer-se petons. Sisè, els gos­sos. Jo no sóc gaire par­tidària de por­tar un gos a una mani­fes­tació, perquè tinc la sen­sació que hi pateix, però els que vaig veure dimarts aguan­ta­ven estoi­ca­ment i edu­cada, por­ta­ven al coll l'este­lada i només els fal­tava votar. I setè, l'ANC i l'AMI. Jo hi he cre­gut des del pri­mer dia, però sé que hi havia qui els augu­rava un sonor fracàs. Doncs bé: aquí ho teniu. Tra­ieu-vos bar­rets i bar­re­ti­nes i feli­ci­tem-nos tots, perquè l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i els Muni­ci­pis per la Inde­pendència no són res més que el poble de Cata­lu­nya que es mou i que ha dit prou. I ara què? Molt fàcil: ara toca que el poble, tots els que ens vam moure abans-d'ahir, pugui par­lar lliu­re­ment res­po­nent a un referèndum.