Impressionant

El poble català s'ha expres­sat i de quina manera! Fent una mit­jana de les xifres que donen els grups inde­pen­den­tis­tes, la Guàrdia Urbana –la més pre­pa­rada per quan­ti­fi­car–, la premsa esta­tal i el PP, sur­ten prop de dos mili­ons de par­ti­ci­pants. Els milers que han vin­gut d'arreu de Cata­lu­nya i s'han mogut pel recor­re­gut, abans de que la massa cata­lanòfila quedés blo­que­jada vora tres hores a les calçades, vore­res, par­ter­res, acces­sos i bal­cons, que ni ells saben si han estat mani­fes­tants o bé espec­ta­dors, on s'han de posar? No és fàcil extreure una xifra creïble d'un esde­ve­ni­ment mul­ti­tu­di­nari irre­pe­ti­ble i incon­tro­la­ble. És ben igual: Cata­lu­nya ha dit rotun­da­ment que vol ser inde­pen­dent!

Bé, i ara què? És un fet que hi ha cata­lans que mani­fes­ten que volen ser espa­nyols i hem de ser curo­sos i res­pec­tar-los. Si acon­se­guim mate­ri­a­lit­zar total­ment els nos­tres sen­ti­ments inde­pen­den­tis­tes, no s'han de pre­o­cu­par: podran viure i tre­ba­llar en pau entre nosal­tres sense cap mena de pro­blema. Si un poble de l'Europa occi­den­tal està entre­nat a assi­mi­lar injustícies, dis­cri­mi­na­ci­ons de tota mena i bur­les dels seus cos­tums i tra­di­ci­ons i a veure com amb les seves apor­ta­ci­ons de riquesa a l'erari esta­tal es desen­vo­lu­pen regi­ons en què sovin­teja la idea que tre­ba­llar cansa i que men­tre donin suport als par­tits que gover­nen tenen la super­vivència asse­gu­rada, aquest és el poble català. Pel que fa als immi­grants, ningú els ha de menys­te­nir. Han de com­por­tar-se d'acord amb les nor­mes labo­rals i soci­als accep­ta­des mun­di­al­ment, com­pren­dre que les cre­en­ces, els cos­tums i les tra­di­ci­ons els poden man­te­nir orde­na­da­ment i enten­dre que si han de viure i morir en un món dife­rent del que els va veure nàixer és bo adap­tar-se i con­viure en pau amb la gent de la seva nova terra. Cata­lu­nya sem­pre dóna la mà.

Rebut­jada, millor dit, des­ter­rada la violència per obte­nir la nos­tra lli­ber­tat, hom pretén les vies de la història, la llen­gua, les tra­di­ci­ons, les diferències que exis­tei­xen i les pecu­li­a­ri­tats que ens defi­nei­xen. L'art, en totes les seves expres­si­ons, la ini­ci­a­tiva, la labo­ri­o­si­tat, l'afany de sobre­sor­tir en l'esport, l'espe­rit de fer res­sal­tar el nom de Cata­lu­nya amb la recerca, la inven­tiva, la geni­a­li­tat i la constància. Els drets humans asse­nya­len el camí de la vida en pau amb un mateix i amb la col·lec­ti­vi­tat i mar­quen les línies per acon­se­guir que les diferències entre races siguin sols els colors de la pell i no altres que fan la con­vivència impos­si­ble. Hom espera que la visió d'una Cata­lu­nya rei­vin­di­cant un dret inqüesti­o­na­ble, tota ella –bé, gai­rebé tota–, ha de convèncer els més escèptics. L'eufòria de la Diada ha mate­ri­a­lit­zat un sen­ti­ment sem­blant al d'aque­lla noieta del conte de la lle­tera. Per si de cas, la lle­tera usada és d'alu­mini i tapa de segu­re­tat! Dijous pas­sat a Madrid el pre­si­dent Mas la va estre­nar i sort en va tenir de la tapa!