El punt d'equilibri

La premsa ha aire­jat prou àmpli­a­ment l'ona d'actes vio­lents que en el món àrab s'han ori­gi­nat a causa de la divul­gació d'un vídeo d'auto­ria ame­ri­cana que ridi­cu­litza la figura del pro­feta Mahoma. No és la pri­mera vegada que passa un fet sem­blant. Tots recor­dem la cre­uada empresa fa uns anys per l'aia­tol·là Kho­meini con­tra l'escrip­tor indi Sal­man Rush­die. Una vegada més ens tro­bem amb el dilema de l'ús de la lli­ber­tat i la seva rela­ti­vi­tat. És evi­dent que totes les coses del món (idees, per­so­nat­ges, movi­ments) tenen adep­tes i con­tra­ris, cre­ients i no cre­ients. D'altra banda, els temes refe­rits a la religió –en alguns casos amb més fana­tisme que en altres– por­ten sem­pre un com­po­nent emo­tiu, sen­ti­men­tal, arre­lat al cor de les per­so­nes que pro­fes­sen, amb tot el dret, una deter­mi­nada creença. És con­seqüència de la dimensió espi­ri­tual de l'home que, per damunt de la resta d'ani­mals, sigui capaç d'intuir pos­si­bles rea­li­tats trans­cen­dents. I aques­tes rea­li­tats for­men part d'ell mateix i del seu entorn més vol­gut, de manera que un atac a les cre­en­ces cons­ti­tu­eix una mena de punya­lada al seu propi espe­rit, que ori­gina una reacció de rebuig, de res­sen­ti­ment i, en el pit­jor dels casos, de res­posta vio­lenta. Mai no he aca­bat d'enten­dre que els escrip­tors que ho siguin de veri­tat neces­si­tin bus­car temes de mal gust per crear el seu ima­gi­nari, és a dir, que ele­gei­xin deli­be­ra­da­ment argu­ments que, d'entrada, ja saben que moles­ta­ran altres per­so­nes. La gràcia, en la vida cre­a­tiva, està en el fet de tocar tots els temes que sigui però sem­pre amb un punt d'equi­li­bri i de res­pecte, pen­sant en allò que pot ferir la sus­cep­ti­bi­li­tat del qui tens al davant. I, per això, no cal cen­sura externa ni casuística deta­llada exhaus­tiva. Cal, només, auto­re­gu­lar-se un mateix i fer arri­bar la sàtira o la iro­nia fins allà on es pre­vegi que el recep­tor la pot adme­tre, amb un som­riure de com­pli­ci­tat, i dei­xar de con­ti­nuar-la quan s'ende­vina que li resulta punyent i cor­ro­siva. És com, en dibuix, la cari­ca­tura ama­ble o la des­pi­e­tada. El mateix mal efecte que els fa als musul­mans la cari­ca­tura del seu pro­feta me l'han fet, a vega­des, alguns escrits o repre­sen­ta­ci­ons tea­trals que són un escarni de la religió catòlica o de qual­se­vol altra. En el meu cas, com a catòlic, no m'indigna tant l'ofensa cap a Déu –des de la meva òptica, Déu no pot ser ofès per allò tan català que diu que no ofèn qui vol sinó qui pot– sinó per la manca de con­si­de­ració que repre­senta per a les per­so­nes que com­par­tei­xen una manera de pen­sar. Perquè el diàleg i la pau comença per aquí.