Com una tàpia

No hi ha pit­jor sord que el qui no hi vol sen­tir i els espa­nyols ho estan, com una tàpia; els uns per inca­pa­ci­tat intel·lec­tual i els altres per sobre­dosi de tes­tos­te­rona. Aquells encara no han sor­tit de l'asto­ra­ment en veure que a Cata­lu­nya és reclama la inde­pendència. “Pero si Cata­lu­nya és de España”, diuen. I aquests només par­len de Cons­ti­tució, de sus­pensió de l'auto­no­mia, de l'exèrcit i de “la indi­so­lu­ble uni­dad de España”, de soli­da­ri­tat, d'uni­tat davant la crisi i de remar tots junts en la mateixa direcció. Milió i mig de per­so­nes van sor­tir al car­rer per dir-los que tenen càncer i ells, ni cirur­gia ni qui­mi­o­teràpia, només volen para­ce­ta­mol. És igual Rajoys que Rubal­ca­bas, reis que hon­rats ciu­ta­dans. Es con­si­de­ren “demòcra­tes” però neguen el dret de la gent a deci­dir. Ja s'ho tro­ba­ran. Això sí, caldrà molta fer­mesa i com­promís per exer­cir aquest dret. Depèn de nosal­tres.