Bertrana

Aquest ves­pre es donen a Girona els Pre­mis Ber­trana. Com que sem­pre són al setem­bre, els Ber­trana és la festa que dóna el tret de sor­tida a la rentrée i, com que als Ber­trana hi és tot­hom, és molt agra­da­ble retro­bar-se amb tota la gent que encara no has vist des d'abans de l'estiu i pre­gun­tar-los com els van les coses i si estan con­tents.

La història del nai­xe­ment del premi Pru­denci Ber­trana és una història rodona, que m'encanta i que diu molt de com som els giro­nins i, per extensió, els cata­lans. La sabeu, oi? L'any 1967 l'Ajun­ta­ment de Girona va crear el Pre­mio Inmor­tal Ciu­dad de Gerona, un premi de novel·la en el qual s'excloïa expres­sa­ment qual­se­vol ori­gi­nal pre­sen­tat en llen­gua cata­lana. De seguida, no cal dir-ho, un cor­rent d'indig­nació va recórrer la soci­e­tat giro­nina que, en comp­tes d'accep­tar mese­lla­ment aquell menys­preu cap a la llen­gua cata­lana, es va mobi­lit­zar i va res­pon­dre no pas amb quei­xes i laments, sinó d'una manera cons­truc­tiva i posi­tiva: apro­fi­tant que el 1967 feia 100 anys del nai­xe­ment de Pru­denci Ber­trana es va crear, per subs­cripció popu­lar, el premi de novel·la cata­lana que porta el nom de l'escrip­tor gironí.

Curi­o­sa­ment –o no!– el premi de l'ajun­ta­ment fran­quista ja fa temps que és mort i enter­rat –no va tenir cap èxit– i en canvi el Ber­trana, que havia nas­cut amb el suport de tota la soci­e­tat, finançat amb els diners pri­vats de gent patri­ota, encara és ben viu i ha anat crei­xent amb la incor­po­ració d'altres pre­mis. A mi m'agrada molt aquesta història d'amor a la llen­gua, de capa­ci­tat de revolta, de com­promís i sacri­fici pel país. M'agrada perquè té un final feliç i és un exem­ple del poder del nos­tre poble, d'aquesta nos­tra soci­e­tat civil que és capaç, com estem veient aquests dies, de can­viar l'ordre de coses que ens havien fet creure que eren ina­mo­vi­bles.

Els dies que vénen n'hau­rem de veure més, d'exem­ples com aquest, i nosal­tres n'hem de ser pro­ta­go­nis­tes.