Opinió

L'euro nord i sud

El que està passant és com al ‘Titanic': cal tenir present que, en cas de naufragi, també s'ofeguen els passatgers de primera classe

Avec les bon­nes inten­ti­ons, on fait de la mau­vaise littérature” i a con­tra­rio sensu, un tema apa­rent­ment àrid, ha esde­vin­gut cada dia més un gènere molt atrac­tiu. No sola­ment per l'aspecte for­mal, sinó també pel valor infor­ma­tiu. Vegin, si no, el nou voca­bu­lari amb què ens hem hagut de fami­li­a­rit­zar durant els cinc anys de crisi. Temps era temps que només el Neues Zürcher Zei­tung publi­cava tres edi­ci­ons diàries a fi de man­te­nir al dia els lec­tors que juga­ven a borsa. Avui, el Premi Nobel d'Eco­no­mia, Paul Krug­man, con­fessa que no surt mai de casa sense haver lle­git el Finan­cial Times. No fos cas que se li escapés alguna cosa. I, real­ment, sí que hi ha comen­ta­ris bas­tant impor­tants que pas­sen des­a­per­ce­buts. La set­mana pas­sada, per exem­ple, la premsa inter­na­ci­o­nal par­lava de San­ti­ago Car­ri­llo i del Rei, l'un per l'obi­tu­ari i l'altre per la intro­missió de la corona molt més enllà del paper arbi­tral de la ins­ti­tució. Curi­o­sa­ment, quan tot­hom parla d'Espa­nya, els que hi fan referència són menys­tin­guts de por­tes endins men­tre que a l'estran­ger se'ls presta una gran atenció. La set­mana pas­sada, els obser­va­dors de fora feien la des­cripció d'un país que està a la sala de cures inten­si­ves. De totes mane­res, Espa­nya és la quarta eco­no­mia de la zona euro i la tret­zena del món, amb capa­ci­tat de deses­ta­bi­lit­zar el sis­tema finan­cer.

El drama naci­o­nal d'Espa­nya no és única­ment de caràcter ban­cari. La classe diri­gent està prin­ci­pal­ment for­mada per paren­tela. I de tot això no en parla la premsa del país, però, a llarg ter­mini, els resul­tats poden ser molt per­ni­ci­o­sos. De fet, si la pau social exis­teix és gràcies a l'eco­no­mia sub­mer­gida. A la vista d'aquesta situ­ació, els colum­nis­tes fan un esforç més o menys gran per fer el segui­ment i la valo­ració de l'actu­ació dels polítics i dels finan­cers. És par­ti­cu­lar­ment interes­sant la tra­jectòria dels alts càrrecs després de l'exer­cici públic. A l'exmi­nis­tra Mag­da­lena Álva­rez (Maleni) se li atri­bu­eix una inter­venció en l'afer dels ERO a Anda­lu­sia, cosa que ella nega enèrgi­ca­ment. Tot ple­gat, un pos­si­ble exem­ple de capi­ta­lisme de com­pa­res. Avui m'agra­da­ria ence­tar una sèrie de comen­ta­ris d'anècdo­tes de les quals se'n puguin des­pren­dre con­clu­si­ons de tipus ètic. En rea­li­tat, al nos­tre vol­tant cir­cu­len unes infor­ma­ci­ons que hau­rien de com­por­tar con­seqüències a la Fis­ca­lia. I tota una sèrie de comen­ta­ris­tes ens donen la feina feta. Per exem­ple, Tony Bar­ber, edi­tor per Europa del FT, que cri­tica el fun­ci­o­na­ment de la Justícia i un sis­tema edu­ca­tiu molt defi­ci­ent. O el cor­res­pon­sal a Madrid d'aquest mateix diari britànic, Víctor Mallet, que també ha fet la seva lite­ra­tura. El que està pas­sant és com al Tita­nic: cal tenir pre­sent que, en cas de nau­fragi, també s'ofe­guen els pas­sat­gers de pri­mera classe. Espa­nya està peri­llo­sa­ment a punt d'enfon­sar-se i de xocar amb un ice­berg. L'única solució, segons l'eco­no­mista Edward Hugh, és plan­te­jar el tema a escala euro­pea. Rajoy, com un cor­tesà, dansa la pavana tan len­ta­ment com la música ho per­met. Madrid no és par­ti­dari d'un manual gene­ral d'ins­truc­ci­ons. Pre­fe­reix un pro­grama limi­tat i no un paquet macro­e­conòmic estruc­tu­ral. Segons el minis­tre ale­many Wol­fang Schäubel, Espa­nya neces­sita “recu­pe­rar la con­fiança dels mer­cats finan­cers”. Els ale­manys estan dis­po­sats a trans­fe­rir més soli­da­ri­tat als països meri­di­o­nals més neces­si­tats.

És interes­sant, però, veure com als països veïns pas­sen coses d'una remar­ca­ble trans­cendència de les quals aquí no se'n parla gens. El març del 2009, a Suïssa es van accep­tar les nor­mes inter­na­ci­o­nals de trans­parència fis­cal, cosa que repre­senta un cert dal­ta­baix dels dis­crets bancs pri­vats helvètics. En aquell país de l'ano­ni­mat, el món finan­cer no tor­narà a ser el mateix. Els Liech­tens­tein i Sin­ga­pur també van començar a fer con­ces­si­ons. L'ofen­siva la van fer les auto­ri­tats fis­cals nord-ame­ri­ca­nes. Tots els para­di­sos fis­cals van abai­xar les seves defen­ses. Gine­bra, la ciu­tat cal­vi­nista, és la que més se n'ha res­sen­tit. Noms com els de Pic­tet, Odier, etcètera. Amb les excep­ci­ons de la UBS i del Crédit Suisse, la con­cen­tració de la banca a Gine­bra és remar­ca­ble. Són els mit­jans de paga­ment que han subs­tituït els dia­mants dins un tub de pasta dentífrica. L'evasió d'impos­tos és la causa prin­ci­pal de la con­fi­a­bi­li­tat dels para­di­sos fis­cals. Molts ban­quers expe­ri­men­ten ara els pro­ce­di­ments que es van crear el 1934 a fi que el secret ban­cari per­metés pro­te­gir els jueus per­se­guits pels nazis. I Espa­nya guarda silenci.

P.J. O'Rourke explica que Draghi, el pre­si­dent del BCE, ha plan­tat cara al pre­si­dent del Bun­des­bank (Jens Weid­mann), la gran lliçó de la crisi finan­cera. Un altre tema que es con­si­dera ara i aquí poc impor­tant és que els hiper­mer­cats fa 50 anys que exis­tei­xen i, en canvi, els dels països emer­gents sort tin­dran si en duren 10. En aquest seguit de qüesti­ons que no sus­ci­ten gai­res comen­ta­ris a Madrid, queda clar que tots els ter­ri­to­ris són cre­ats igual, però n'hi ha uns que són més iguals que els altres. Una de cada sis reces­si­ons tenen l'ori­gen en una res­tricció cre­ditícia. Segons John Kay, colum­nista del Finan­cial Times, l'estat del benes­tar és com un esquema de Ponzi. El crei­xe­ment dels cos­tos de la Segu­re­tat Social. Ben Ber­nanke, pre­si­dent de la reserva fede­ral, va dir que Bis­marck i Beve­ridge eren com­pa­ra­bles al bri­llant per­so­natge, Jens Weid­mann.

Segons Adam Smith, en el capi­ta­lisme, el mer­cat lliure és mort. Key­nes i la Gran Depressió se'n van ocu­par. Smith creia en l'enri­qui­ment deri­vat de la pro­pi­e­tat i del llo­guer. L'esquema Mis­sis­sipí va con­duir a un superin­ter­canvi que es trans­for­mava en un des­as­tre espe­cu­la­tiu. Smith va des­co­brir la causa pre­cisa de la nos­tra cala­mi­tat. Els espe­cu­la­dors tenen un bon tes­ti­moni: François Fillon, expri­mer minis­tre de França. La seva expressió des­ta­cada va ser la de “l'espe­cu­lació és als mer­cats finan­cers el mateix que al sis­tema polític, un fac­tor abso­lu­ta­ment cru­cial”. A Ale­ma­nya i a tot Europa cal escol­tar Wol­fang Schäubel. Per les seves qua­li­tats i pel seu càrrec de minis­tre fede­ral de Finan­ces. L'ora­cle de Bavi­era ha dit, per exem­ple, que cal res­ta­blir la con­fiança en la nos­tra capa­ci­tat de reduir el dèficit. Com una qüestió prèvia per a un crei­xe­ment sos­te­ni­ble i equi­li­brat. Wol­fang Münchau, també del FT, opina que la política de dema­nar almoina als veïns es con­si­dera nor­mal a molts països. El punt de vista del catedràtic de Har­vard Ken­neth Rogoff és que dis­sor­ta­da­ment l'euro té l'aspecte cada vegada més sem­blant a un esquema que ampli­fica els xocs, en lloc d'absor­bir-los. Final­ment, la sor­tida d'Ale­ma­nya de la moneda té sen­tit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.