Duran = Judes

La teo­lo­gia ense­nya que la inter­pre­tació és molt més rica que no pas una pre­tesa lite­ra­li­tat de les vinye­tes bíbli­ques. El gir de la política cata­lana ha dei­xat un apas­si­o­nant ter­reny abo­nat a la inter­pre­tació. Vells orto­do­xos com Artur Mas i Jordi Pujol abra­cen anti­gues hete­rodòxies que ells matei­xos havien blas­mat. Vells heret­ges (com ERC, per exem­ple) encara mani­fes­ten una certa len­ti­tud de refle­xos per adap­tar-se a aquest moment tan des­con­cer­tant en què l'hete­rodòxia cris­tal·litza en ortodòxia. El PSC segueix immers en la seva boira metafísica: invo­cant un fede­ra­lisme tan precís com la dis­cussió refe­rent al sexe dels àngels. També estan apa­rei­xent tau­ma­turgs pre­vi­si­bles, que es refu­gien en un pretès elogi de la com­ple­xi­tat que no és cap altra cosa que una petició de barra lliure per a la impu­ni­tat argu­men­tal. Aquests tau­ma­turgs tenen les pen­ques de decla­rar, ara, jus­ta­ment ara, que hem de ser inter­na­ci­o­na­lis­tes, ciu­ta­dans del món, anar­quis­tes uni­ver­sals... I ens obse­quien amb flo­ri­le­gis com “la meva filla és la meva pàtria”. O assa­gen metàfores d'apa­rença bon­ho­mi­osa, però en rea­li­tat car­re­ga­des de dina­mita: “Em plan­tejo anar-me'n a viure a un país en què tant els uni­o­nis­tes com els inde­pen­den­tis­tes puguin con­viure ami­cal­ment”. És curiós que aquest lament jeremíac no l'hagues­sin fet abans, en èpoques de fer­vorós mono­te­isme uni­o­nista. En aquest con­text només els inqui­si­dors de sem­pre sem­blen sen­tir-se còmodes en el seu paper.

Però la figura cri­dada a resu­mir la com­ple­xi­tat d'aquesta època podria molt ben ser, con­tra tot pronòstic, Josep Antoni Duran i Lleida. Des del cata­la­nisme s'ha acu­sat massa fàcil­ment Duran de ser un judes. I s'ha fet sense ni tan sols atu­rar-se a con­si­de­rar que hi ha tex­tos gnòstics antiquíssims que redi­mei­xen la figura de Judes Isca­riot, per­me­tent la inter­pre­tació que Judes va ser l'apòstol més deter­mi­nant i d'una capa­ci­tat de sacri­fici més alta: supor­tar l'estigma etern de la traïció a canvi de pos­si­bi­li­tar el desen­vo­lu­pa­ment del pla diví. Quin dels pos­si­bles judes és Duran? ¿El traïdor de les banals mone­des o l'exe­cu­tor d'una traïdoria final­ment redemp­tora? ¿I si l'uni­o­nisme de Duran fos un recurs per evi­tar una fuga de vots? Comen­cen a sor­tir intèrprets que ho rele­guen tot a un prag­ma­tisme cec. Mig en broma diuen que Duran ha dit: “Si no puc ser minis­tre amb uns, almenys ho seré amb els altres.” Ger­mans: dies revolts i entu­si­as­tes, els que s'alcen davant nos­tre.