El no-rescat

“Res­cat” ha dei­xat de ser una paraula tabú per al govern espa­nyol. I el que, ini­ci­al­ment, tots vam enten­dre com un tic naci­o­na­lista de Mari­ano Rajoy i el seu par­tit, algun dia serà expli­cat com una intri­gant jugada de pòquer (fra­cas­sada, de moment). O, com a mínim, un intent d'órdago en una par­tida de mus. Hi ha només dues mane­res d'enten­dre què està pas­sant entre Madrid i els seus socis de la zona euro: 1) una des­co­mu­nal lle­ta­nia d'errors, malen­te­sos, mit­ges deci­si­ons ali­men­ta­des per una acti­tud que bar­reja covar­dia davant la mag­ni­tud de les refor­mes reque­ri­des, càlcul elec­to­ra­lista amb els ulls posats en Anda­lu­sia i Galícia o, sen­zi­lla­ment, supèrbia per part d'un Estat com l'espa­nyol que es resis­teix a ser manat des de Brus­sel·les; o bé 2) el govern espa­nyol està defen­sant per sobre de tot els interes­sos no d'Espa­nya, sinó de grups molt específics de la soci­e­tat espa­nyola. La defensa de la gran banca ben con­nec­tada amb Madrid (San­tan­der, BBVA) i de les peti­tes cai­xes vin­cu­la­des al poder autonòmic del PP o del PSOE (Caja­Ma­drid-Bankia és l'exem­ple més fla­grant) expli­quen que s'hagi tapat durant tant de temps la feblesa de la banca espa­nyola quan altres països ja hi van fer front el 2008. La defensa de l'apa­rell de l'Estat explica les quasi ine­xis­tents reta­lla­des als minis­te­ris, als fun­ci­o­na­ris esta­tals, a l'exèrcit... La defensa de la bossa de votants més impor­tant del PP explica que encara avui es man­tin­gui la pro­mesa impos­si­ble d'aug­men­tar un 1% les pen­si­ons de jubi­lació. El govern de Mari­ano Rajoy ha vol­gut endar­re­rir qual­se­vol reforma per no per­ju­di­car els interes­sos de cap d'aquests grups soci­als. I, men­tres­tant, apos­tar per una carta a les nego­ci­a­ci­ons de Brus­sel·les que Irlanda, Grècia i Por­tu­gal no van poder jugar: “Espa­nya és massa gran per dei­xar-la caure.” Donat que una sus­pensió de paga­ments d'Espa­nya sig­ni­fi­ca­ria la fi de l'euro, Rajoy ha jugat peri­llo­sa­ment amb la paciència dels països del nord.

Entre pas­sa­dis­sos, els euro­buròcra­tes es posen les mans al cap pel que con­si­de­ren una gestió des­as­trosa de la crisi. Ja ho va dir Mario Draghi, pre­si­dent del Banc Cen­tral Euro­peu: “El govern espa­nyol ha actuat de la pit­jor manera pos­si­ble amb Bankia.” Ja ho va voler expres­sar Jean-Claude Juncker, pre­si­dent de l'Euro­grup, dei­xant-se foto­gra­fiar esca­nyant Luis de Guin­dos. I ja ho ha demos­trat el silenci sepul­cral amb què s'ha rebut a Brus­sel·les el pres­su­post expan­siu del govern espa­nyol per al 2013. El llen­guatge diplomàtic no per­met anar més enllà. Però la rea­li­tat és que l'acti­tud dels homes de Rajoy ha pro­vo­cat tanta des­con­fiança entre els seus socis, que ara pot­ser serà massa tard per recons­truir ponts entre els països recep­tors d'ajuda i els con­tribuïdors. Entre les neces­si­tats imme­di­a­tes del sud i un nord on l'opinió pública és cada cop més euro­escèptica i on –per a ells, sí– la paraula “res­cat” comença a ser tabú.

Amb la tàctica dilatòria i pica­resca, el govern espa­nyol encara no s'ha ado­nat de la neces­si­tat de refor­mar pro­fun­da­ment el seu model d'eco­no­mia pro­duc­tiva. El model d'Estat assis­ten­cial. El model admi­nis­tra­tiu i ter­ri­to­rial. La classe política de Madrid està per­dent l'opor­tu­ni­tat d'apro­fi­tar aquesta crisi per fer peda­go­gia i cons­truir l'Espa­nya post­bom­bo­lla immo­biliària. Amb nous valors, noves acti­tuds i un poten­cial que ara el pes­si­misme gene­ral no ens deixa ni detec­tar. No ser­veix de res que la majo­ria d'espa­nyols pen­sin que si els ale­manys no volen pagar els nos­tres deu­tes és culpa dels ins­tints sàdics d'Angela Merkel; i que si els cata­lans volem mar­xar d'Espa­nya és perquè ens han ren­tat el cer­vell a les esco­les. Aquesta és l'única lliçó que molts espa­nyols han après amb la cançó enfa­dosa del no-res­cat. Una pena.