Molt em temo que no

Sem­bla que és immi­nent l'acord entre el govern britànic i l'escocès per tal de mar­car les regles de joc del referèndum que ha de per­me­tre que els ciu­ta­dans d'Escòcia deci­dei­xen si volen ser inde­pen­dents del Regne Unit. Vis­tes així, les coses sem­blen sen­zi­lles. No ho han estat, no cal dir-ho. Un procés d'aques­tes carac­terísti­ques, fins i tot a les illes civi­lit­za­des, implica una tensió política de pri­mer ordre. Han dub­tat a l'hora de tirar-lo enda­vant, s'han bara­llat per la pre­gunta (una de les claus de la votació, per des­comp­tat) i els ter­mi­nis, han posat en dubte la neces­si­tat de mar­car el full de ruta... però, a la fi, han acor­dat una votació. M'atre­veixo a augu­rar que el resul­tat serà favo­ra­ble a la unió, més que res perquè les notícies que m'arri­ben no par­len d'una efer­vescència radi­cal sinó de la volun­tat de posar deter­mi­na­des bar­re­res, sobre­tot fis­cals, entre uns i altres. Més enllà d'aquesta auto­no­mia que no hau­ria de rebre el nom d'inde­pendència, fa l'efecte que el mateix Sal­mond no desitja res més. I és per això que volia una ter­cera via que el govern de Came­ron no ha accep­tat. O tot o res. Però han arri­bat a un acord, i això és el que compta. La decisió de per­me­tre que, davant la incer­tesa, el poble opini.

Una regla gene­ral i pri­mera de la democràcia. Amb tots els defec­tes, amb totes les mani­pu­la­ci­ons que es vul­gui, amb totes les deficiències que conei­xem. L'exem­ple britànic hau­ria de ser un far de con­ducta, un bàlsam per esmor­teir la picor que a hores d'ara afecta l'epi­der­mis de l'estat espa­nyol. I no és, en defi­ni­tiva, sinó una cas­sola d'oli roent que encara atia més el males­tar. Si encara queda algú, a Madrid, que pensi en ter­mes d'esta­bi­li­tat i de raci­o­na­li­tat, s'hau­ria de fixar en Lon­dres com a mirall. Un pen­sa­dor amb cri­teri hau­ria d'enten­dre que, després del clam català, que ha superat esculls i que es pre­senta no pas com una tem­pesta d'estiu sinó com una esta­ble bor­rasca en el pano­rama espa­nyol, només queda la pos­si­bi­li­tat enra­o­nada de cla­ri­fi­car les coses. En que­den, però, de ments així? Molt em temo que no.