la CRÒNICA
El dret a xiular
Vam assistir il·lusionats a la inauguració de la nova sala El Canal de Salt, que ha costat tres milions d'euros. No opinarem sobre el fet, preferim que s'hi pronunciïn pel seu compte els espectadors. Cadascú que hi digui la seva. És clar que “a cavall regalat...” Si la Unió Europea ha regalat un teatre, benvingut sigui, encara que sigui com és!
S'havia anunciat a so de bombo i platerets que Àlex Rigola hi presentava un Macbeth trencador, desafiador, agosarat per a l'estrena de la nova sala i ens disposàvem a assistir a una manera diferent d'entomar l'antic text de Shakespeare, amb curiositat i precaució. Hom ha presenciat ja tantes versions “noves” de les obres clàssiques que n'ha vist de tots colors.
Però no podíem imaginar-nos que el geni creador de Rigola ens havia preparat una representació que superava tota possibilitat de comprensió i, fins i tot, de resignació. Es tractava de rifar-se del públic –incloent-hi les autoritats–, tot suposant que ningú gosaria alçar la veu davant del seu carisma. Individualment l'espectador pensaria que “no estava preparat” per comprendre el que se li oferia i, per tant, optaria pel silenci, no fos cas que, si exterioritzava els seus sentiments el prenguessin per un enze que no entenia un borrall de teatre. El senyor Rigola juga amb aquest supòsit. Qui sap més que ell sobre Shakespeare?
El cert és que la vetllada va ser un desastre des de tots els punts de vista. Indigna d'una companyia professional que pensa presentar-la al Teatre Nacional durant set setmanes! Decorats inexistents, samarretes i calçotets esportius per als protagonistes –això sí, amb els colors d'Escòcia!– avets de Nadal sobre rodes, caretes de Mickey Mouse per canviar de personatges, globus infantils per animar l'escena... i alguns actors i actrius que no tenien caràcter, ni veu, ni figura i amb una cantarella avorridíssima.
Va anunciar Rigola que “amb un altre assaig haurien quedat solucionats els problemes i arreglats tots els desencaixaments de l'espectacle”. Francament, ho posem en dubte. Aquell esguerro no hi ha qui l'arregli, si no és començant de nou. Diu que podrem entrar de franc a veure'l al Teatre Nacional. És tot un detall, però no pensem sotmetre'ns altra vegada a semblant tortura!
El que tampoc podem entendre és la incapacitat del públic espectador de protestar sonorament davant de fets d'aquesta mena. La gent és educada i, en acabar l'espectacle, fa uns aplaudiments de cortesia i giren cua cap a casa. Doncs no!
Cal exterioritzar el desacord quan aquest és tan palpable. Reclamem el dret a xiular, a picar de peus, a mostrar-nos disconformes. Tal com es fa a l'òpera quan els cantants no estan a l'altura. En definitiva, estem davant de professionals que cobren la seva nòmina i que no han d'esperar aplaudiments quan no són merescuts i s'han de sotmetre al dictat dels espectadors, malgrat que aquests puguin estar equivocats.
