Nació estat

Una visita al Tea­tre For­tuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Bibli­o­teca-Museu Víctor Bala­guer de Vila­nova et fa ado­nar que Cata­lu­nya no serà un estat nació com alguns dels que es van con­fi­gu­rar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reins­taurés la Gene­ra­li­tat, abans fins i tot que es cons­tituís la Man­co­mu­ni­tat, la soci­e­tat civil va assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat de l'interès gene­ral i va deci­dir que calien tea­tres i bibli­o­te­ques i audi­to­ris. I orfe­ons i ate­neus i corals i com­pa­nyies i autors i geni­als arqui­tec­tes: la cul­tura, així com també va suc­ceir amb alguns hos­pi­tals i esco­les, podia arti­cu­lar-se mal­grat no tenir un poder públic arti­cu­lat. Ho van dur a terme enti­tats cíviques i muni­ci­pis i empre­sa­ris, sense que tam­poc cap llei afa­vorís fis­cal­ment el patro­cini o el mece­natge: s'havia de fer i punt. Avui, que afor­tu­na­da­ment tenim un auto­go­vern i que ens deci­dim a con­fi­gu­rar un nou estat a Europa, no podrem obli­dar que la nació (les per­so­nes, les enti­tats, les empre­ses, els muni­ci­pis) ha de ser la base de l'estat, i no a l'inrevés. L'arti­fi­ci­a­li­tat dels estats nació com l'espa­nyol, que tenen una llei molt gran però una rea­li­tat molt fràgil, acaba com acaba.

Una visita al Tea­tre Naci­o­nal, a l'Audi­tori, al Mer­cat de les Flors, a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya o al MNAC et demos­tra que també fan falta uns refe­rents pro­pis, uns ima­gi­na­ris comuns i uns equi­pa­ments capi­tals en què es pugui emmi­ra­llar tota la col·lec­ti­vi­tat. Capçale­res i refe­rents, però també impul­sors del dina­misme del país (tant de la capi­tal com de la resta) i pro­jec­tors de pres­tigi inter­na­ci­o­nal: el resum just del que som i del que podem ser, del nos­tre patri­moni autòcton i de la nos­tra cre­ació més des­ta­ca­ble. Una nació no pot anar sem­pre sola i neces­sita al cap­da­vall un estat amb refe­rents ben visi­bles i iden­ti­fi­ca­bles. De fet, els estats inde­pen­dents d'avui són tan inter­de­pen­dents i com­par­tei­xen tant les sobi­ra­nies que podria resu­mir-se la iden­ti­fi­cació d'un estat modern només amb tres ele­ments inde­le­ga­bles: un és l'ordre públic o la defensa, el segon és la política exte­rior, i el ter­cer sens dubte és la cul­tura, l'ima­gi­nari i la sim­bo­lo­gia col·lec­tiva.

Una visita a la bibli­o­teca pública Valentí Almi­rall del Papiol, o al Tea­tre La Lira de Tremp, o a l'Audi­tori de Tor­ro­e­lla, o al Cen­tre d'Art Con­tem­po­rani Bòlit de Girona, et con­firma que aquesta nació estat no és una nació cen­tra­lista (com altres) sinó amb xar­xes ter­ri­to­ri­als ben dis­tribuïdes, con­nec­ta­des i coo­pe­ra­ti­ves. I que aquests sis­te­mes encara s'estan cons­truint, per­fec­ci­o­nant, ajus­tant-se a una major eficiència, ven­cent dupli­ci­tats admi­nis­tra­ti­ves i col·labo­rant amb la soci­e­tat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pen­sem en la rea­li­tat con­junta del país i després hi posa­rem les eines d'estat que hi cor­res­pon­guin.

Una visita als fes­ti­vals i fires com Tem­po­rada Alta, Tra­pezi, TNT, Tàrrega, Man­resa o Sit­ges també et demos­tra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc per­ma­nent en la cre­a­ti­vi­tat euro­pea, inter­can­vi­ant pro­jec­tes i obrint-se a la resta de cul­tu­res, començant per les més pro­pe­res. Sovint un estat nació es fa ser­vir per al pro­tec­ci­o­nisme cul­tu­ral, per a impe­dir que influències fora­nes eclipsin la cre­a­ti­vi­tat inte­rior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que inter­can­via, importa, exporta i parla idi­o­mes. Una nació estat és el con­trari del pro­vin­ci­a­nisme de què sovint se'ns acusa, perquè difícil­ment pot man­te­nir-se viva si no està atenta a allò que suc­ce­eix en les cul­tu­res que l'envol­ten. En una nació estat l'inter­lo­cu­tor no és sem­pre admi­nis­tra­tiu, sinó que l'admi­nis­tració segueix i esti­mula allò que es pro­du­eix dins seu i que pot interes­sar fora.

Vis­tes aques­tes rea­li­tats i mol­tes altres, es fa més fàcil com­pren­dre el feno­men del naci­o­na­lisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot ple­gat (en el nos­tre cas) és la nació. Per això també farà falta el naci­o­na­lisme després de l'estat propi: perquè l'admi­nis­tració pública, lliure o depen­dent, més efi­ci­ent o menys, amb Esta­tut o amb Cons­ti­tució, sem­pre serà només una eina al ser­vei d'una rea­li­tat que val la pena.