L'arma més temible

“Dos no es bara­llen si un no ho vol”, repe­tia la iaia quan inter­ve­nia en alguna bara­lla entre la mai­nada, i aquesta és pot­ser la lliçó més impor­tant de l'evo­lució dels esde­ve­ni­ments a casa nos­tra, a par­tir de la mani­fes­tació de l'11-S que va acce­le­rar el procés d'inde­pendència.

Crec que el fet que més treu de polle­guera els diri­gents polítics, els mit­jans de comu­ni­cació, els opi­na­dors i àdhuc els piu­la­dors i usu­a­ris de les xar­xes soci­als espa­nyols és que des de Cata­lu­nya no es res­po­nen els insults, ame­na­ces i esti­ra­bots que cada dia se suc­ce­ei­xen in cres­cendo a tots els àmbits. Que defu­gim el cos a cos els des­col·loca i pro­du­eix un efecte devas­ta­dor: encara s'empre­nyen més, i l'espi­ral d'insults aug­menta.

Tot ple­gat em recorda un epi­sodi de l'àlbum de l'Astèrix El com­bat dels caps, on el cap del llo­gar­ret gal es veu obli­gat a enfron­tar-se amb un altre cap de tribu fort i poderós, aliat dels romans. Es passa assalt rere assalt fugint del seu adver­sari fins a esgo­tar-lo. Ales­ho­res, amb un copet insig­ni­fi­cant el tomba.

El fet històric dar­rere el movi­ment de les con­sul­tes per la inde­pendència als muni­ci­pis i la mani­fes­tació de l'11-S és que ja no ens quei­xem ni dema­nem res a Espa­nya. Ara sen­zi­lla­ment ens rei­vin­di­quem com a poble i anun­ciem al món que hem deci­dit ser amos del nos­tre futur. Aquest canvi radi­cal ha posat a les nos­tres mans l'arma més temi­ble: l'ale­gria.

Feu una ullada a les xar­xes soci­als, escol­teu la gent als mer­cats, pareu atenció a les decla­ra­ci­ons dels polítics dels par­tits sobi­ra­nis­tes, lle­giu els colum­nis­tes i escol­teu les tertúlies als mit­jans. A pesar de la crisi i de les difi­cul­tats i incer­te­ses del procés que hem enge­gat, es per­cep tot­hora una sen­sació d'espe­rança, d'orgull, d'ale­gria. És pre­ci­sa­ment això el que ha fet girar la per­cepció inter­na­ci­o­nal res­pecte al fet català. Davant les agres­si­ons i els insults –que no sur­ten només de boca de radi­cals eixe­le­brats, sinó de minis­tres i alts càrrecs del govern– es troba un poble que no res­pon les agres­si­ons, ni tan sols es mos­tra ofès ni s'indigna. Sen­zi­lla­ment con­ti­nua cami­nant amb ale­gria cap a la lli­ber­tat.