Opinió

El cas dels catalans

“Tot­hom qui mira la dona de l'altre amb desig de pos­seir-la, ja ha comès adul­teri amb ella en el seu cor”, diu l'evan­geli de Mateu. El debat sobre la inde­pendència és inci­pi­ent, però a Espa­nya s'imposa la cons­ta­tació que molts cata­lans ja han comès adul­teri patriòtic en el seu cor; pot­ser encara no cons­ti­tu­ei­xen la massa crítica necessària per con­su­mar una secessió, però és obvi que en aques­tes qua­tre províncies hi ha molta gent que comença un camí que no passa pel km 0 de Madrid. No és un afer per a polítics con­jun­tu­rals i medi­o­cres, sinó per esta­dis­tes, que falta veure si n'hi ha, i per a euro­buròcra­tes, que en sobren però falta veure si esta­ran a l'altura de les cir­cumstàncies. Qual­se­vol inno­vació en un dels estats que con­for­men la UE reper­cu­tirà en tots els altres, i pot ser que molts pen­sin que hi tenen més a per­dre que a gua­nyar; una cosa és mani­fes­tar-se fer­ma­ment con­tra­ris a tota inter­venció manu mili­tari i una altra de molt dife­rent donar el tret de sor­tida a múlti­ples intents regi­o­nals d'acce­dir a la sobi­ra­nia.

Ben oportú, l'his­to­ri­a­dor ame­ricà Samuel Moyn ha vin­gut a adver­tir-nos que la inde­pendència ha de ser “una causa d'interès mun­dial, i no només una idea agra­da­ble als cata­lans”. Sense pode­ro­sos ali­ats con­vençuts que l'existència d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent reper­cu­tirà posi­ti­va­ment en els seus interes­sos i serà ben aviat un fac­tor d'esta­bi­li­tat i de progrés, no hi haurà res a fer. Gua­nyar un referèndum –un de veri­tat, no unes con­sul­tes de festa major–és impor­tant però no imposa per si mateix un nou statu quo. Per ara molts dels qui diuen aspi­rar a la inde­pendència ima­gi­nen un estat català com una Gene­ra­li­tat a l'engròs, amb més com­petències i més recur­sos, en un món idíl·lic on tot­hom es ren­dirà a la bon­dat de la nos­tra causa i on ningú no ens voldrà mal –és simp­tomàtica la renúncia a trac­tar de temes bàsics, com la defensa, els límits ter­ri­to­ri­als, l'accés a la naci­o­na­li­tat…–. Per desgràcia, el món real és una altra cosa.

Ningú no està espe­rant que cap secessió es pro­du­eixi, i a la UE, per la seva pròpia natu­ra­lesa supra­es­ta­tal, hi ha mol­tes reticències davant de qual­se­vol que esgri­meixi una tra­dició, una iden­ti­tat cul­tu­ral, una història de mil anys, per democràtiques i pacífiques que siguin les seves mane­res. Que la inde­pendència sigui necessària als cata­lans, ho poden enten­dre de seguida, però no s'immu­ta­ran per això; caldrà que es con­ven­cin que també els és necessària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.