Internacionalitzar

Una de les crítiques més ferot­ges i més injus­tes con­tra el pro­jecte sobi­ra­nista de Mas és la que iden­ti­fica allò que en diuen la “inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte” amb les tàcti­ques que, en el seu moment, va fer ser­vir ETA. Per dir-ho curt: tras­pas­sar el pro­blema a un àmbit supe­rior al de l'estat on es genera. D'aquesta manera, fent veure que sota la mateixa expressió s'amaga un desig simi­lar, com­pa­ra­ven Mas i ETA, amb una inno­ble mani­o­bra que, entre mol­tes altres coses, no és fidel a la rea­li­tat.

Però anem a la inter­na­ci­o­na­lit­zació. Aquesta ha estat també la crítica que ha rebut Maria Badia en sig­nar la carta adreçada a Vivi­ane Reding en la qual dema­nava aixo­pluc comu­ni­tari con­tra l'esca­lada de decla­ra­ci­ons, ame­na­ces o fan­far­ro­na­des for­mu­la­des, entre d'altres, per tot un vice­pre­si­dent del Par­la­ment euro­peu. Badia ha escrit: “Se m'ha dit que no havia d'inter­na­ci­o­na­lit­zar el con­flicte.” Qui l'hi ha dit? L'hi han dit de tal manera que ha hagut de pre­sen­tar la dimissió? No és cert, com afirma ella mateixa, que “en lloc de pre­o­cu­par-nos i con­dem­nar les ame­na­ces fetes con­tra Cata­lu­nya es con­demna els sig­nants d'una carta que jus­ta­ment dema­nen més diàleg i menys vis­ce­ra­li­tat”? Més enllà de les reac­ci­ons furi­bun­des dels mit­jans adver­sos a la inde­pendència o dels alts diri­gents del PP que han exi­git als euro­di­pu­tats cata­lans sig­nants de la carta que dema­nin perdó a l'Exèrcit espa­nyol, no hi ha en aquesta reflexió per­so­nal de Badia un retret a la seva pròpia orga­nit­zació? I diu ella mateixa: “Hem de ser pru­dents perquè tot és molt fràgil, però la prudència no ens ha de dei­xar muts.”

La carta ha estat lle­gida com una ofensa quan, en rea­li­tat, és un modest, civi­lit­zat i orde­nat meca­nisme de defensa, que és el mínim que es pot dema­nar a uns repre­sen­tants del poble esco­llits democràtica­ment. Men­tres­tant, Aznar parla de la “dis­gre­gació de Cata­lu­nya com a soci­e­tat, com a cul­tura i com a tra­dició”, si la secessió tri­omfés. No és això una ofensa, ara sí, a la intel·ligència, un al·legat con­tra la con­vivència, una expressió fidel al cap­te­ni­ment men­tal que el fei­xisme va enfor­nar en el cer­vell de la dreta espa­nyola?