Opinió

La terra promesa

L'angoixant tema de carestia que no
ens podíem treure del cap s'ha vist substituït per una petita revolució sorgida des dels cims del Pirineu fins
a “les platges del mar blau”

Ja em per­do­na­reu si em repe­teixo. Vull dir si repe­teixo un dis­curs que s'allarga fins a l'infi­nit des del dia que vam sor­tir de casa per omplir els car­rers de Bar­ce­lona. Un dis­curs amb més o menys vari­a­ci­ons però amb un eix cen­tral que xucla sem­pre qual­se­vol gira­gonsa que algú pre­ten­gui fer.

No és tan sols senyor i sobirà a Cata­lu­nya, sinó que ho és a tot l'ano­me­nat regne d'Espa­nya i a bona part de la premsa del món. Cata­lu­nya, nou estat dins d'Europa. Aquesta sen­zi­lla frase sense verb ha tras­bal­sat les ments, imbuïdes fins ales­ho­res d'una crisi apresa amb aspres glops. L'angoi­xant tema de cares­tia que no ens podíem treure del cap s'ha vist subs­tituït, doncs, per una petita revo­lució sor­gida des dels cims del Piri­neu fins a “les plat­ges del mar blau”. Una revo­lució ben sen­zi­lla, ínfima, podríem dir ate­nent les tur­bulències d'aquest any final del calen­dari maia. El fer­vor que ha des­en­ca­de­nat només es pot expli­car si con­si­de­rem que ha subs­tituït l'angoixa d'un món amb uns déus tot­po­de­ro­sos, pre­sos pel caprici de moure amunt i avall diners que només exis­tei­xen en els espais vir­tu­als en què, amb un mala­ba­risme, l'elec­tri­ci­tat els con­ver­teix en sig­nes numèrics.

Par­lar de Cata­lu­nya alli­bera la ment, treu les cabòries. Tant les de les ments dels cata­lans com les de tutti quanti. És una teràpia sem­blant a la uti­lit­zada en els cen­tres psi­quiàtrics quan encara s'ano­me­na­ven mani­co­mis: per curar una obsessió d'un malalt, es pro­ce­dia a tren­car-li un braç. O un peu, o el que fos. Sem­bla que la recu­pe­ració del malalt era ins­tantània. Imme­di­a­ta­ment, el fort dolor de la frac­tura subs­tituïa l'obsessió prèvia.

Encara que només fos per això, per haver cal­mat la població d'una malal­tia tan insu­por­ta­ble com la d'una crisi de la qual tots som sub­jec­tes paci­ents –mai tan ben dit– sense conèixer ni tan sols el ros­tre del sub­jecte agent, ja val­dria la pena d'haver aixe­cat la lle­bre que fa tron­to­llar una miqueta el mapa de la vella Europa i sobre­tot fa escrui­xir el mapa de la vella Espa­nya nació –tan vella que alguns li fem 300 anys, d'altres 500 i els més ago­sa­rats 3.000.

I és que un fet com aquest ha produït un sotrac arreu, tot i que de carac­terísti­ques dife­rents, segons el lloc. Als cata­lans que, en som­nis, ima­gi­na­ven un estat català sobirà els apa­reix com una pro­jecció rea­lit­zada per un bro­mista, a manera d'holo­grama, i estan segurs –sovint ho comen­ten– que la imatge des­a­pa­rei­xerà a qual­se­vol moment. Els sobi­ra­nis­tes de nova planta expe­ri­men­ten emo­ci­ons vari­a­des, depe­nent de la causa que els ha dut a la con­versió. Els que en la Cata­lu­nya sobi­rana hi veuen un estat ric, on hi haurà més or a repar­tir, aquests pot­ser són els que ima­gi­nen amb més rea­lisme Cata­lu­nya estat: con­ver­tida en una mena de gran empresa, refor­mada de nou, on el con­sell d'admi­nis­tració pro­met ser més efi­ci­ent i sobre­tot on els incre­ments de capi­tal ofe­ri­ran bons bene­fi­cis, s'il·lusi­o­nen d'allò més. A d'altres, els que viuen amb una certa indi­ferència la Cata­lu­nya lliure, els vaga, sovint, per l'expressió artística i dibui­xen el tri­an­gle del Prin­ci­pat desen­gan­xat de la península. Els que més bé reben l'efecte pla­cebo, però, són tota la munió de polítics, alts fun­ci­o­na­ris, peri­o­dis­tes dels qua­tre dia­ris grocs de Madrid. La indig­nació que viuen tras­passa les pan­ta­lles dels nos­tres tele­vi­sors i remou les ones hert­zi­a­nes dels tran­sis­tors. De manera que, sovint, ens enco­ma­nen el furor que sofrei­xen i abai­xem cor­rent la inten­si­tat del volum.

Quant als països menys afec­tats per la crisi, el nom de Cata­lu­nya els ha apa­re­gut com si es tractés d'una nova illa sor­gida al Medi­ter­rani. Engan­xant Cata­lu­nya amb Bar­ce­lona –oh, el Barça!– han après en cosa d'un mes aquest nom que trans­for­men en Cata­lo­nia, cosa que fa prou goig.

Si, com alguns diuen, el pre­si­dent Mas, amb tota la com­pa­nyia d'asses­sors a l'ombra que maqui­nen tot lo dia, se les ha engi­po­nat per inven­tar-se una aital facècia cura­tiva de totes les des­ven­tu­res, que Déu con­servi aquest equip de l'Hono­ra­ble per quan haguem de fer el salt defi­ni­tiu del pas del mar Roig.

Segur que les aigües se'ns sepa­ra­ran i arri­ba­rem feliços a la terra pro­mesa, on tro­ba­rem raïms dolços i bres­ques de mel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.