Un país de qualitat
procés accelerat
de canvis socials, econòmics
i polítics que estan
transformant la fesomia del país
No sé com serà Catalunya d'aquí cinc o vint anys. Tot passa tan de pressa que és inútil fer prediccions sobre el futur més immediat. Hem entrat en un procés accelerat de canvis socials, econòmics i polítics que estan transformant la fesomia del país. En els darrers trenta anys s'ha produït una transformació molt remarcable en tots els àmbits de la vida. L'equilibri territorial ha fet que les diferències entre el món urbà i el món rural no fossin tan cridaneres com ho havien estat històricament. Girona, Lleida, Reus, Tarragona i Manresa poden mirar de fit a fit Barcelona des de tots els àmbits. La capital de Catalunya és la més visitada de la península per forasters que s'hi troben a gust i que arriben per terra, mar i aire de forma continuada.
La crisi ha aturat en sec aquest procés o, almenys, l'estat d'eufòria en què vivíem. Hi ha cada dia més aturats, les retallades perjudiquen pilars tan fonamentals de l'estat del benestar com ho són la sanitat i l'educació, són molts els catalans que emprenen voluntàriament el camí de l'exili laboral i els que ens quedem aquí no veiem la fi d'aquest declivi.
El dret a decidir, la celebració d'un referèndum perquè Catalunya sigui un nou estat d'Europa, la independència d'Espanya, en definitiva, és l'eix central de les eleccions convocades pel proper 25 de novembre. Les urnes diran el que pensen els catalans sobre aquesta qüestió, que marcarà els corrents polítics de Catalunya i d'Espanya els propers anys.
Tot esperant el que diguin els catalans, volia referir-me a la resposta que el president Artur Mas donà a Madrid quan li preguntaren amb quin president li agradaria emmirallar-se si pogués triar. Digué que es trobaria còmode en una combinació d'Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Si ho vaig entendre bé, es quedaria amb el sentit pràctic i realista de Prat de la Riba i amb la figura popular, fantasiosa i propera a la gent de Macià.
Sigui quina sigui la formulació política que assoleixi Catalunya en el futur immediat o a mitjà termini, valdria molt la pena recuperar l'esperit de Prat de la Riba i començar a construir un país modern, de qualitat, en què el treball i l'esforç fossin els instruments principals per arribar a una Catalunya en plenitud en la qual tots ens trobéssim a gust, independentment del que pensem, d'on som o de la posició social de cadascú.
Catalunya s'ha de reorganitzar de tal manera que l'educació sigui la primera aposta de futur, des de l'ensenyament de la primària fins als cursos de doctorat a la universitat. No oblidem el que deia un clàssic, que la multinacional més poderosa és la de la intel·ligència. Si som independents i no millorem substancialment la qualitat de l'educació i la recerca no arribarem molt lluny. Molts alemanys diuen que el més important que va fer Bismarck, molt més que haver guanyat tres guerres i promoure la primera unificació d'Alemanya, fou haver ideat i posat en marxa un bon Abitur, un bon batxillerat, que encara avui és una certa guia en el sistema educatiu alemany.
Catalunya ha de recuperar la seva capacitat d'organització jurídica, que la va fer molt gran segles enrere i que sempre ha estat un tret definitori del país. Un país de notaris com Lluís Figa Faura, Josep Maria Puig Salellas, Lluís Roca-Sastre, Ramon Faus Esteve, Raimon Noguera i d'altres juristes que han donat contingut formal i diferenciat a l'aplicació del dret català. El també notari Juan José López Burniol no es cansa de repetir que el dret és tan imprescindible com l'aire que respirem. Els catalans som més hereus de Roma que d'Atenes. Un país de qualitat passa també per produir idees que afavoreixin les persones i els seus interessos contraposats. Caldrà que ens preguntem si l'actual sistema de partits, amb la llei electoral no escrita però vigent en absència d'una de pròpia, és el més idoni per fer el salt cap al futur que es pretén fer.
No cal dir que tot el que es faci per fomentar i enriquir la llengua és absolutament imprescindible començant per l'escola i arribant a tots els àmbits de decisió polítics i socials. El que s'ha avançat en aquest àmbit els últims trenta anys és impressionant. La cultura que es faci a Catalunya haurà de ser tan extensa com diversa tenint en compte que la voluntat universalista de Barcelona ha estat constant des de fa segles.
En començar la més curta legislatura de la democràcia, el president Artur Mas ens parlava que havia fet el govern dels millors. No estic segur que aquest govern passi a la història per aquesta característica. Però en el que sí que podem estar tots d'acord és que Enric Prat de la Riba va demanar la col·laboració directa dels millors del seu temps, pensessin com pensessin i vinguessin d'on vinguessin. Aquesta fou una de les seves grandeses. Per tal de ser percebut i ser un país de qualitat caldrà que es garanteixin els contrapesos necessaris entre els tres poders clàssics, l'executiu, el legislatiu i el judicial, que són imprescindibles per les llibertats individuals i col·lectives. No és una mostra de qualitat positiva el fet que casos judicials que directament o indirectament afecten els poders públics s'entortolliguin indefinidament en els tribunals. Això no passa en la majoria d'estats europeus.
La Catalunya del futur també haurà de garantir la transparència de les accions de govern, la de les institucions i totes aquelles eines públiques de servei als ciutadans. En països tan conservadors i liberals com Anglaterra sempre es preserva el dret a la discrepància, ja sigui de la forma de l'organització de l'Estat com de qualsevol altra qüestió que afecti les majories i les minories. Finalment, el que més importarà en el futur immediat, al meu parer, serà el respecte a l'altre pensi com pensi i parli com parli. Sense respecte al diferent i al foraster no arribarem massa lluny.
