Raja tèrbol?

Diu­menge pas­sat, a l'arti­cle “Als Cata­lans, ni aigua”, en fase de cor­recció, s'hi van colar uns genis de la impremta que van ser la causa d'uns errors equi­va­lents a dir coses ine­xac­tes i, per bé o per mal, difícils d'enten­dre. Bàsica­ment, la con­fusió va ser la de bar­re­jar el con­veni de l'ens metro­po­lità i Agbar amb el con­curs per a pri­va­tit­zar l'empresa pública Aigües del Ter Llo­bre­gat. Els demano, doncs, excu­ses per no haver super­vi­sat prou bé el text tal com era la meva obli­gació. I ara inten­taré de cla­ri­fi­car el que havia de dir en rea­li­tat. Per exem­ple, que el con­veni previ que es va treure a infor­mació pública es va fer sense la necessària trans­parència i que la majo­ria de les pobla­ci­ons i la mateixa Bar­ce­lona es tro­ben en una situ­ació ale­gal. De fet, els acords del Con­sell Metro­po­lità, segons un estudi jurídic que m'he tro­bat a les mans, vul­ne­ren la nor­ma­tiva autonòmica, l'esta­tal i l'euro­pea. En efecte, s'enva­ei­xen il·legítima­ment les com­petències de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. A més a més, la gestió inte­grada del cicle de l'aigua en mans d'un sol ope­ra­dor (majo­ritària­ment pri­vat) atempta con­tra la lliure com­petència i con­currència en el mer­cat. D'altra banda, l'elecció del soci pri­vat per part de l'AMB vul­nera tots els pro­ce­di­ments de con­trac­tació legal­ment esta­blerts. Aquesta actu­ació atempta con­tra els prin­ci­pis de publi­ci­tat, trans­parència i lliure con­currència en matèria de con­trac­tació pública con­sa­grats i pro­te­gits per la llei.

La visió més benèvola és que Agbar ha estat durant 145 anys la titu­lar indis­cu­ti­ble d'un ser­vei deter­mi­nat, és a dir, el de Bar­ce­lona, perquè l'empresa cotit­zava a la Borsa de Bar­ce­lona, els acci­o­nis­tes eren d'aquí i se'ls feia els ulls gros­sos atès que sovint per allà al mig hi havia La Caixa, des dels anys vui­tanta. Òbvi­a­ment, la situ­ació ha can­viat, des de fa tres anys, amb l'apa­rició de Suez, que va com­prar el 75% tole­rat d'Agbar i ara es vol fer un mun­tatge que per­meti una pròrroga de 35 anys sense con­currència. Així doncs, gràcies a una inter­pre­tació laxa, s'ha can­viat majo­ritària­ment el ges­tor sense ni tan sols comu­ni­car-ho als ajun­ta­ments. En tot cas, el que això implica és posar-se en mans d'una empresa pri­vada en règim de mono­poli mit­jançant l'adju­di­cació sense ni la més mínima jus­ti­fi­cació. S'ha triat, per tant, de ser­vir els interes­sos par­ti­cu­lars d'Agbar i els seus acci­o­nis­tes en detri­ment dels ciu­ta­dans i de l'interès gene­ral. El plan­te­ja­ment matus­ser del cicle inte­gral que for­mula l'AMB ni tan sols exclou el ser­vei d'abas­ta­ment domi­ci­li­ari. Cal tenir pre­sent la forma en què actu­al­ment es presta l'abas­ta­ment d'aigua pota­ble a la conur­bació de Bar­ce­lona. En rea­li­tat, des del segle XIX, Agbar ha pres­tat el ser­vei sense ade­quar-se a la regu­lació con­ces­si­o­nal o dels ser­veis públics locals. L'empresa ha dut a terme l'extensió de la xarxa i la cons­trucció i gestió de les infra­es­truc­tu­res a costa dels agents urba­nit­za­dors. A més a més, les quan­ti­tats cor­res­po­nents han estat impu­ta­des a les tari­fes, a retri­buir les inver­si­ons i, per la via dels cos­tos, al man­te­ni­ment i la repa­ració. Mal­grat tot, n'hi hau­ria prou amb la llei del 1955 i amb la llei de bases de règim local per a con­si­de­rar que l'abas­ta­ment d'aigua pota­ble és un ser­vei mínim de titu­la­ri­tat local. A tots els efec­tes, la llei del 3 d'agost del 2010 deter­mina les com­petències i titu­la­ri­tats de l'Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. Hi entren el sane­ja­ment en alta, la depu­ració d'aigües resi­du­als i la coor­di­nació dels ser­veis muni­ci­pals de sane­ja­ment en baixa i la gestió inte­grada de l'eva­cu­ació de les aigües plu­vi­als, la rege­ne­ració i el cla­ve­gue­ram. Dins d'aquest pano­rama, sobta la pres­tació de ser­veis per part d'Agbar sense un títol con­ces­si­o­nal sufi­ci­ent, tot i que l'empresa pre­senta auto­rit­za­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves per a fin­gir una con­sistència legal clara­ment ine­xis­tent.

De cara a la cre­ació de l'empresa mixta es bar­re­gen mitja dot­zena de títols con­ces­si­o­nals reals per més que els seus ven­ci­ments no coin­ci­dei­xin amb el de l'empresa mixta. Per tant, la nova empresa intenta donar carta de natu­ra­lesa a una amal­gama de com­pres a pre­cari, títols dema­ni­als (és a dir, de domini públic) i con­ces­si­ons frag­mentàries que de cap manera con­fi­gu­ren un sis­tema d'uni­for­mi­tat o un esquema de clare­dat jurídica. Sem­bla, doncs, que en lloc d'un exer­cici de rigor jurídic, res­pon­sa­bi­li­tat política, ètica, trans­parència i garan­tia de l'interès públic, ens tro­bem, segons les al·lega­ci­ons pre­sen­ta­des, amb la con­clusió que si hom té amics apro­pi­ats, i el poder sufi­ci­ent, després de 150 anys tindrà ara de moment 35 anys més pror­ro­ga­bles. La con­clusió, diuen les al·lega­ci­ons pre­sen­ta­des, és que les coses fun­ci­o­nen en un règim de fet sense cap mena d'empara jurídica. En resum, l'Àrea Metro­po­li­tana ha sos­tret de la lliure con­currència i de la lici­tació el ser­vei d'aigua pota­ble d'una de les zones més den­sa­ment pobla­des d'Europa.

Ara, amb els can­vis acci­o­na­ri­als, ja no és una empresa o l'empresa que ho feia abans la qui presta el ser­vei. És una uni­tat de negoci d'un con­glo­me­rat empre­sa­rial mul­ti­na­ci­o­nal. Pro­ba­ble­ment és per això que no s'ha dema­nat cap auto­rit­zació o cap mena de con­sen­ti­ment a les auto­ri­tats titu­lars. El que es pretén, apa­rent­ment, és encai­xar una adju­di­cació directa d'uns ser­veis que, després, es volen “con­ve­niar”. L'expe­di­ent té per objecte lega­lit­zar la situ­ació d'Agbar a par­tir de la renúncia de l'admi­nis­tració local, que pot­ser no s'ha ado­nat que la seva és una com­petència irre­nun­ci­a­ble. La com­pa­nyia es mou, doncs, en un ter­reny de pri­vi­le­gis de l'època feu­dal i els avan­tat­ges s'ator­guen a favor d'una empresa pri­vada estran­gera. És, per tant, en aques­tes mans que dei­xem l'explo­tació d'un ser­vei de pri­mera neces­si­tat fora de qual­se­vol con­si­de­ració tarifària favo­ra­ble als ciu­ta­dans usu­a­ris. Agbar ja va inten­tar aquesta mena d'ope­ració a Anda­lu­sia, però un tri­bu­nal ho va impe­dir. L'únic que pretén Agbar és donar cober­tura legal a la seva situ­ació precària basada en la posició d'amo i senyor com si aquí no hagués pas­sat res i com si la legis­lació de règim local fos una cosa que no té res a veure amb ells. Però hi ha pre­cep­tes que només per­me­ten con­trac­tes fins a 50 anys, en cas que es facin “obres” i no “inver­si­ons”, com diuen els impul­sors de l'empresa mixta. A més, les obres han de cons­tar ja a l'avant­pro­jecte. Fins i tot la liqui­dació de l'empresa mixta està pre­vista en ter­mes de valo­ració molt gene­rosa per als pri­vats. Hi ha, final­ment, un apar­tat que afa­vo­reix l'opa­ci­tat a gust de l'empresa pri­vada. En con­junt, tot un trac­tat de com domes­ti­car els poders públics i un monu­ment als qui pre­te­nen esqui­var les deci­si­ons poc remu­ne­ra­do­res per al sec­tor públic, i donen impuls, en canvi, a les nor­mes que hàbil­ment pre­sen­ta­des poden fomen­tar la lec­tura de l'evan­geli segons sant Lucre.