Sobre la violència

En un arti­cle publi­cat diu­menge pas­sat, Xevi Xirgo, direc­tor d'aquest mitjà, for­mu­lava dues pre­gun­tes clau per ana­lit­zar el moment polític actual: “Però, què és la violència? La violència ver­bal no és violència?” La nul·la res­posta democràtica que han reve­lat la classe política i la soci­e­tat civil espa­nyo­les davant del punt d'inflexió de Cata­lu­nya, fa que ens ado­nem de fins a quin punt, ara i aquí, és neces­sari pre­gun­tar-nos sobre l'abast de la violència. No és una qüestió menor. En aquests moments, més que un desen­llaç polític con­cret, està en joc la democràcia i, per tant, la nos­tra lli­ber­tat futura. Pot­ser d'aquí a un temps, a cops d'eslògans ofi­ci­als i sobre els sor­ra­molls de l'oblit i l'estafa, algun insen­sat pre­tendrà cons­truir una nova era, com si durant aquests dies no hagués pas­sat res. Però a hores d'ara, tenint en compte la reacció política i civil ori­gi­nada davant les noves deman­des que pro­posa Cata­lu­nya, ja es pot afir­mar que cami­nem cap a una cala­mi­tosa incul­tura política.

Hi ha mol­tes for­mes de violència, és clar. Els boi­cots, els insults, els vols rasants de l'exèrcit de l'Aire i les agres­si­ons són for­mes de violència del tot evi­dents. Però tan pre­o­cu­pant com aquesta violència explícita és aque­lla violència més invi­si­ble i invi­si­bi­lit­zada. Em refe­reixo a la violència que obliga els meus amics que viuen al Canadà a fer pel cap­baix tres (tres!) viat­ges de 16 hores cadas­cun fins a Toronto amb el resul­tat incert de no saber si podran votar en les elec­ci­ons del 25-N. Em refe­reixo a les cri­des ètni­ques. Em refe­reixo als polítics que s'esti­men més no apro­fun­dir en com afron­ta­ran aquesta pao­rosa xifra d'atu­rats, que deixa quasi el 25% de la població en règim d'exclusió social i que medi­a­titza qual­se­vol altre pro­jecte polític. Em refe­reixo a la violència de les parau­les de Mon­ti­lla, de Chacón, dels intel·lec­tu­als que després d'anys i panys de silenci davant la cata­la­nofòbia irrom­pen ara amb la musi­queta de la concòrdia i la uni­tat, i em refe­reixo a les decla­ra­ci­ons gai­rebé sem­pre infla­ma­des dels mem­bres de Ciu­da­da­nos, sec­tors tots ells que han vol­gut obli­dar el riquíssim lle­gat d'Aus­tin: el llen­guatge no és un sim­ple ins­tru­ment de repre­sen­tació de la rea­li­tat, sinó que també és per­for­ma­tiu. Com que el llen­guatge crea rea­li­tats, hi ha enun­ci­ats que duen a terme les acci­ons que des­cri­uen. Per tant: amenaçar i diagnos­ti­car de manera infame ja és, de fet, una manera d'exer­cir la violència.