Estats Units, Xina, Catalunya

Coin­ci­deix en el temps que les dues grans potències mun­di­als estan deci­dint quin rumb aga­fen. Als Estats Units els ciu­ta­dans han apos­tat per la ree­lecció de Barack Obama, un polític que ja no desprèn la llum de fa qua­tre anys. Però els nord-ame­ri­cans, amb el seu vot lliure, han deci­dit que tin­gui un altre man­dat. Molts l'han cri­ti­cat perquè tots els propòsits que va fer fa qua­tre anys de can­viar el món per con­ver­tir-lo en un lloc millor han que­dat en el que eren, bons propòsits. Sobre això, jo només diré una cosa: si en lloc d'escep­ti­cisme i reticència, i fins i tot burla, hagués rebut el suport que merei­xia de la classe política mun­dial, el món ara seria un lloc millor que fa qua­tre anys. Si en lloc de dir “Es pensa que can­viarà el món” li hagues­sin dit “Com et podem aju­dar per can­viar-lo”, algun pas posi­tiu s'hau­ria fet. Per tant, el fracàs no ha estat seu, només seu, sinó de tots ple­gats.

Després tenim la Xina, un colós que és la mà d'obra del món glo­ba­lit­zat i el posseïdor de la major part del deute mun­dial. Però aquí sí que tenim un pro­blema. El desen­vo­lu­pa­ment econòmic xinès se sosté sobre el tota­li­ta­risme del Par­tit Comu­nista, que és el que aquests dies deci­deix el rumb del país tot i que està immers en la cor­rupció. No fa falta ser endeví per afir­mar que més aviat que tard hi haurà grans pro­ble­mes, per la falta de lli­ber­tat i de drets. I que se'n res­sen­tirà tot el món. L'expansió econòmica actual i el sis­tema polític de sem­pre són un còctel explo­siu. I a aques­tes altu­res ja no és una qüestió interna, sinó glo­bal.

Hi ha una ter­cera potència que deci­deix el seu camí aquests dies. Per mi, la pri­mera potència. Cata­lu­nya afronta les elec­ci­ons més deci­si­ves de la seva història. I qui no ho vul­gui veure així, que n'hi ha, és sim­ple­ment perquè està en con­tra de l'exer­cici del dret a deci­dir i, òbvi­a­ment, con­tra la inde­pendència. Són els que con­tra­po­sen el debat sobre la inde­pendència i el de la crisi econòmica. Ho paga­ran a les urnes. Perquè la majo­ria dels cata­lans ja han arri­bat a la con­clusió que la via cata­lana per llui­tar con­tra la crisi és la inde­pendència. No és la solució màgica, sinó la manera de tenir els recur­sos i les eines pro­pis que ara no tenim. No hi ha més debat que aquest, el 25-N. Deci­dir cap a on volem anar. I. per fi, ser algú en el món.