Cafè Royal

És a Figue­res, risca de des­a­parèixer i es recu­llen fir­mes. A la Ram­bla amb Sant Pau, el cafè Royal és igual que el pri­mer dia del 1917. Por­tes i inte­rior pre­sen­ten un aire moder­nista, de l'època; la rajola de la paret dibuixa motius flo­rals, els pen­ja­dors per dei­xar-hi l'abric i, ai las!, el bar­ret, sem­blen de Gaudí; l'estufa que escalfa i fa rodar l'aigua calenta és, com sem­pre, entre la barra i la tar­tana, que és un pas­sadís ample i de sos­tre baix que per­met el pas cap a la sala de joc i res­tau­rant estats, més tres tau­les sovint ocu­pa­des per fami­li­ars, amics, lec­tors com­pul­sius de dia­ris. La barra, de mar­bre, amb llei­xes de vidre al dar­rere que, amb les ampo­lles, for­men piràmide; amb més edat que ima­gi­nació, podem veure-hi al dar­rere en Lluís, mort fa poc, ser­vint cafès i opi­ni­ons sobre política euro­pea, la Guerra Civil i l'estafa d'aquell pro­mo­tor. En Lluís era un sacer­dot del laïcisme –pas­sin l'oxímoron– que ofi­ci­ava en aquell altar civil: home lle­git, sobre­tot el segle XX, que de bon matí ja havia fulle­jat els dia­ris i escol­tat els pri­mers cli­ents i, cap a les deu, estava en con­di­ci­ons d'asse­ve­rar amb la mateixa passió que res­pecte per la divergència. El Royal, niu de fede­rals que entre el 1939 i el 1975 es va haver de dir Español, tenia un cli­ent, en Paco Canet dels dia­ris, xer­raire impe­ni­tent –tant, que un dia el seu amic Lluís li va pro­po­sar: “Paco, i si renyíssim una tem­po­rada?”–. Uns anys els dos cam­brers es deien Antoni i Claudi i, quan coin­ci­dia el torn d'en Màrius, germà d'en Lluís, en Paco Canet deia que anava a l'imperi Romà. Tinc dos records inten­sos del Royal: quan sortíem de l'ins­ti­tut, d'estu­di­ant i els pri­mers anys de pro­fes­sor, gai­rebé cada dia hi anàvem a parar, i poste­ri­or­ment, evoco els diu­men­ges al matí a par­tir de les vuit: ens reuníem amb en Lluís, que ja tenia els dia­ris i havia enge­gat la cafe­tera; en Paco Canet, que arri­bava abri­gadíssim i amb la fària arbo­rada com una xeme­neia; l'Edu­ard Bar­tolí, gran con­su­mi­dor de cafès; en Lluís Cua­dras que havia lle­git les coses més exòtiques, i algun pas­sa­vo­lant més, i aque­lles dues hores fins cap a les deu eren impa­ga­bles. El Royal ha estat regen­tat per tres gene­ra­ci­ons de la família Fàbre­gas. Avui, entre la cli­en­tela hi ha juga­dors de dames i con­su­mi­dors de tallats pro­vi­nents de Nador i Lar­raix, en sin­to­nia amb els temps. Ja fa uns vint-i-cinc anys aven­turàvem a l'Empordà Fede­ral que quant de temps fal­tava perquè el cafè esde­vingués una sucur­sal bancària. O, diríem avui, alguna franquícia. Mirem que no.