Constituciolàndia
la Constitució
en aquell ja remot 1978
Diuen que aviat serà el pseudònim de l'Estat espanyol, tal és l'amor irrefrenable de molts vers la Constitució. Pura passió és el que dama tan xamosa provoca, sobretot, com sol passar, en els conversos, que l'han entronitzat fins a l'adoració icònica. Em refereixo, és clar, a més d'un hereu franquista que redimí el seu paganisme democràtic acostant-se oportunament a les salvífiques ribes del Jordà. Ara ja no queda ningú per batejar i plens són, doncs, de la gràcia constitucionalista. I, exultants, no paren de proclamar arreu la seva fe, independentment de la dada que només un terç dels espanyols vius van votar la Constitució en aquell ja remot 1978.
Però, com deia Capri a propòsit de determinants matrimonis més aviat granats, la tragèdia rau en què l'amor se'n va però ella es queda. La Constitució, en efecte, s'ha quedat. I malgrat tanta infidelitat i obscenitat interpretativa que ha hagut d'entomar, per alguns encara fa molt de goig, escapolint-se de la universal llei de la decrepitud miraculosament. Sobretot en un Estat, com l'espanyol, tan tocat per la grafomania constitucional. La primera Constitució, la de 1812, ja fou abolida l'any 14; novament promulgada el 20; de bell nou abolida el 23: nova Constitució el 34; rehabilitació de la del 12, l'any 36; nova Constitució el 37, una altra el 45; afegitó d'una acta addicional a la del 45, l'any 1856; modificació de diversos articles l'any 57; anul·lació de totes aquestes modificacions l'any 64, nova Constitució l'any 69; Constitució federal l'any 73, nova Constitució l'any 76... i plego per no cansar el lector. Però l'actual, la de 1978, no es toca ni en broma. Per què s'ha passat de la diarrea legislativa del segle XIX a l'oclusió intestinal dels segles XX i XXI? Qui sap si la raó per la qual ara no es mou ni un budell és per allò que assenyalaren Engels i el que no pot ser nomenat (al qual, per tant, li direm l'innombrable). Ells ja diagnosticaren que el dret és un epifenomen, una superestructura, fidel reflex de les necessitats del poder. Si al segle XIX cada onada enfonsava una constitució i en feia emergir una altra era per l'equilibri entre dos focus de poder (per exemple, absolutistes i liberals) que tenien en comú el domini altern de l'aparell de l'Estat. Però l'innombrable i Engels també vaticinaren que des de la condició subalterna mai no es podria legislar. Per això, si la relació és vertical, jeràrquica, com s'esdevé en l'arquitectura constitucional espanyola, en la qual l'únic subjecte de la sobirania és la totalitat del poble espanyol representat en les Corts per dos grans partits que comparteixen substancialment el mateix model unitari, qualsevol reforma esdevé utòpica. Si no és que els dos, superant temors adolescents, progressessin adequadament fins a una mínima maduresa que els permetés superar “ l'era teològica”, cosa que als Estats Units costà més d'un segle. Perquè cal recordar que aquesta denominació fou la que s'aplicà a un llarguíssim període en el qual la constitució nord-americana fou sacralitzada, fins a un punt tal d'infantilització que s'esperonava als juristes a “oposar-se a tota temptativa de fer de la constitució objecte de discussió política”, situació –tal era la reverència vers els pares fundadors del text– que es perllongà fins a principis del segle XX.
És cert que el procés de secularització de l'Estat espanyol ha estat espectacular aquests darrers anys, però els fets semblen demostrar que la devoció religiosa per la Constitució no ha minvat en absolut.
