Angélica Liddell

Una taula de ping-pong al cen­tre de l'esce­nari des­pu­llat de la nova sala d'El Canal de Salt. Unes figu­re­tes de por­ce­llana que recor­den la llu­nyana Xina de Mao, jun­ta­ment amb uns lli­bres ver­mells i una pare­lla d'actors dis­fres­sats a la manera de la revo­lució cul­tu­ral. També hi ha una dona amb per­ruca, un home alt que sem­bla cosí germà del Papa­geno de La flauta màgica i un gos que vol pujar a la taula. Aquests són els ele­ments cen­trals que com­po­nen el dar­rer i fas­ci­nant espec­ta­cle d'Angélica Lid­dell, Ping Pang Quiu, estre­nat a Tem­po­rada Alta. Gua­nya­dora del Pre­mio Naci­o­nal de Lite­ra­tura Dramática per La casa de la fuerza, en la seva nova obra ens tras­llada cap a la Xina de Mao per par­lar-nos de la revo­lució cul­tu­ral, en el sen­tit més ampli del terme. Més d'un espec­ta­dor pot pen­sar per què avui la Xina de Mao i què té a veure això amb l'uni­vers cínic d'aquesta artista dramàtica nas­cuda a Figue­res que s'està con­ver­tint en una de les grans figu­res del tea­tre inter­na­ci­o­nal. La res­posta crec que no cal bus­car-la en la pos­si­ble ven­jança que l'autora fa con­tra els exces­sos ideològics del comu­nisme –que també hi és– sinó en veure com dar­rere la Xina es pot cons­truir una metàfora potent sobre la des­trucció de la cul­tura en el nos­tre pre­sent. Mao empre­so­nava els met­ges perquè havien anat a la uni­ver­si­tat, tan­cava els cre­a­dors perquè eren con­tra­re­vo­lu­ci­o­na­ris i des­truïa l'expressió perquè l'expressió anava con­tra la doc­trina. Lid­dell ens recorda que els nazis també varen des­truir uns qua­dres de Paul Klee en els dar­rers dies de la segona guerra mun­dial per dei­xar el món sense l'herència de la bellesa. Des­truir la cul­tura equi­val a dei­xar el món sense un lle­gat, a arruïnar l'expres­si­vi­tat, a con­ver­tir-nos en autòmats pre­so­ners d'unes regles tan estric­tes com aque­lles a què se sot­me­ten els juga­dors xine­sos de ping-pong. Lid­dell lle­geix frag­ments d'El libro de un hom­bre solo de Gao Xing­jian –premi Nobel 2000– on ens recorda quina és la sole­dat a què està con­dem­nat en no poder dis­po­sar de la lli­ber­tat de la cre­ació.

La Xina que es des­criu a Ping Pang Qiu i amb la qual Angélica Lid­dell com­bat amb hedo­nisme a ritme de mambo, té molt a veure amb el nos­tre pre­sent. Les cen­dres del comu­nisme no res­sus­ci­ten per dir-nos que tot allò ja està ben mort, sinó per recor­dar-nos que pro­ba­ble­ment en aquest món que es con­fi­gura com el millor dels mons feliços, l'expressió, la cre­ació i, en defi­ni­tiva, la cul­tura con­ti­nuen mar­gi­na­des, amenaçades i silen­ci­a­des per la incom­prensió.