La pau de Hamas

A tots els pro­gres els hau­ria de caure la cara de ver­go­nya en veure les imat­ges dels dar­rers dies a Pales­tina. Els mili­ci­ans de Hamas arros­se­ga­ven amb les motos el cadàver –amb els pan­ta­lons abai­xats– d'un dels sis pre­sump­tes col·labo­ra­ci­o­nis­tes d'Israel. En rea­li­tat devia ser un dis­si­dent de la seva repug­nant bar­reja de religió, política i ter­ro­risme. Dia sí, dia també, hem de veure il·lusos i gent ben inten­ci­o­nada a la plaça de Sant Jaume amb les ban­de­re­tes pales­ti­nes, saha­ri­a­nes i d'altres mar­gi­nats. Ningú es mani­festa, però, con­tra Hamas.

Si en algun moment de la seva història, de les guer­res absur­des i de la pèrdua sis­temàtica de ter­ri­to­ris, els irres­pon­sa­bles diri­gents dels àrabs pales­tins hagues­sin vol­gut una pau equi­ta­tiva per con­viure amb els isra­e­li­ans, la cosa s'hau­ria solu­ci­o­nat fa dècades, no hau­ria ni començat. Només cal obser­var les guer­res del 1948, les uni­ons dels àrabs amb els britànics i qui va ser qui va plan­tar cara als impe­ri­a­lis­tes angle­sos. Men­tre Ben Gurion i els altres s'enfron­ta­ven a l'auto­ri­tat colo­ni­a­lista, els àrabs li feien cos­tat, con­trac­tats.

A més, els pri­mers civils que van morir en les esca­ra­mus­ses dels últims dies van ser isra­e­li­ans. La res­posta, com sem­pre, ha estat exa­ge­rada, tot i que no s'ha arri­bat a la invasió ter­res­tre amb la infan­te­ria i els tancs, que és el que desit­ja­ven els depra­vats cer­vells de Hamas i les altres orga­nit­za­ci­ons ter­ro­ris­tes de Gaza, més pre­o­cu­pa­des per les tram­pes que per la pau i la pros­pe­ri­tat del seu dis­sor­tat poble.

El cadàver engan­xat a una moto enmig d'un grup de pis­to­lers isla­mis­tes és la imatge eloqüent del pit­jor fana­tisme del nos­tre temps, la inci­tació a l'odi que els carac­te­ritza.