Gaziel al laberint

El resul­tat de les elec­ci­ons de diu­menge pot fer-nos arri­bar a una pri­mera con­clusió: en un moment deci­siu de la nos­tra història, els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya hem tor­nat a biai­xar; és a dir, no ens hem enfron­tat al pro­blema de cara sinó que, a l'últim moment, hem fet figa. La idea del biaix no és meva, sinó de Gaziel, i el gran peri­o­dista català l'havia expres­sat en un text titu­lat El des­con­hort i escrit el 1944. En un mateix sen­tit s'havia mani­fes­tat, anys abans, el gran Una­muno: “A los cata­la­nes os pierde la estética”, i ho deia, Una­muno, amb relació al sen­tit de poder. Des d'aquesta pers­pec­tiva, els resul­tats de les elec­ci­ons de diu­menge no poden sinó qua­li­fi­car-se de des­as­tro­sos, no ja per a Con­vergència sinó per al con­junt del cata­la­nisme. Ens calia un govern fort i un líder incon­tes­tat, i de la jor­nada elec­to­ral n'hem sor­tit amb una majo­ria escapçada i un líder afe­blit. El cata­la­nisme –ja ho sabíem– és fruit d'una soci­e­tat com­plexa, i el resul­tat d'aques­tes elec­ci­ons, amb més par­ti­ci­pació que mai, n'és una nova demos­tració. Però sense entrar en el ter­reny de la psi­co­lo­gia col·lec­tiva, que és un ter­reny perillós, no em sé estar de dir que, en el fons del resul­tat elec­to­ral, s'hi entre­veu la por d'una soci­e­tat, la cata­lana, a enca­rar el seu futur amb plena con­fiança en ella mateixa. Penso en la tota­li­tat dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, és a dir, en els que voten Con­vergència o les CUP però també en els que pre­fe­rei­xen el PP o Ciu­ta­dans. En con­junt, aquest és un país on el cata­la­nisme tri­omfa –soci­al­ment, cul­tu­ral­ment i també política­ment– a con­dició que aquest tri­omf no sigui gaire explícit ni suposi gai­res esforços.

A aquesta lec­tura dels resul­tats de diu­menge, més aviat deso­la­dora, hi podríem posar dos con­tra­punts. En pri­mer lloc, i com ha remar­cat una part sig­ni­fi­ca­tiva de la premsa anglo­sa­xona, cal cons­ta­tar la con­so­li­dació d'una majo­ria par­la­mentària favo­ra­ble al dret a deci­dir. En segon lloc, cal des­ta­car l'ascens espec­ta­cu­lar d'Esquerra Repu­bli­cana. Pel que fa al dret a deci­dir crec, hones­ta­ment, que només resul­ten fia­bles les posi­ci­ons de Con­vergència i Esquerra. Les CUP juguen en una altra lliga i, com ja he dit en altres moments, resulta esti­mu­lant que una força anti­sis­tema hagi arri­bat a la con­clusió que el sis­tema és per­me­a­ble i que hagi deci­dit par­ti­ci­par en el joc ins­ti­tu­ci­o­nal. La història, si més no la història més recent d'Europa, li dóna, en aquest punt, la raó. Ini­ci­a­tiva és un cas dife­rent. Ini­ci­a­tiva se situa, encara, en un pla de supe­ri­o­ri­tat moral res­pecte a la resta de par­tits –i sobre­tot, amb relació als par­tits gover­nants a Cata­lu­nya i Espa­nya– i això la fa difícil­ment pre­vi­si­ble des d'una pers­pec­tiva estric­ta­ment laica.

Tot queda, doncs, a les mans d'Esquerra. Es parla de la neces­si­tat d'un pacte par­la­men­tari, i fins i tot d'un govern de coa­lició, entre Con­vergència i Esquerra. No serà fàcil, però, arri­bar-hi si tenim en compte que les polítiques d'aus­te­ri­tat difícil­ment podran can­viar a Cata­lu­nya men­tre a Berlín mani la senyora Merkel i a Madrid el senyor Rajoy, el qual, per cert, farà tot el que pugui perquè aquest govern no s'arribi a for­mar o nau­fra­gui a la pri­mera. Ara que l'inde­pen­den­tisme català ha ense­nyat totes les seves car­tes i que Con­vergència ha dei­xat de ser inter­lo­cu­tor fia­ble pro­cu­rar que l'actual situ­ació política i econòmica de Cata­lu­nya quedi enquis­tada no és una mala solució per un govern espa­nyol espe­ci­a­lista a dei­xar pas­sar el temps. En la millor de les hipòtesis, la luci­desa de Gaziel ha entrat al labe­rint i caldrà espe­rar un mira­cle perquè CiU i Esquerra no esgo­tin les seves for­ces inten­tant des­cab­de­llar el fil.