El bou i la mula

Avui comença l'Advent, el temps litúrgic des­ti­nat a la pre­pa­ració del Nadal. Això vol dir que, d'avui en quinze, serà Santa Llúcia, la festa que acos­tuma a coin­ci­dir amb el mer­cat del pes­se­bre. Beneïdes figu­re­tes dels meus som­nis d'infant! Per­so­nal­ment, no penso renun­ciar al bou i a la mula, sense els quals el por­tal de Bet­lem ja no seria el por­tal. A bones hores Benet XVI ens explica, en el seu últim lli­bre, que al por­tal no hi havia ni la mula ni el bou! Ja ho sabíem... Pro­ba­ble­ment tam­poc hi havia l'àngel que anuncià als pas­tors una bona nova, que seria de gran ale­gria per a tot el poble: “Avui, digué l'àngel, a la ciu­tat de David us ha nas­cut el Sal­va­dor, que és el mes­sies, el Senyor.” Això és el que importa i amb això en fem prou: el què i no el com. Resulta sos­pi­tosa aquesta pun­tu­a­lit­zació sobre la ico­no­gra­fia tra­di­ci­o­nal del pes­se­bre nada­lenc. El bou i la mula són pre­sents en el pro­feta Isaïes. En efecte: en el capítol 1, ver­set 3, diu: “Un bou coneix el seu amo, i un ase l'esta­ble del seu pro­pi­e­tari, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m'ignora.”

Els pares de l'Església han inter­pre­tat aquest ver­set com una pre­fi­gu­ració del rebuig del Crist per part del poble jueu. I, des de molt antic, la devoció popu­lar va incor­po­rar aquests dos ani­mals al pes­se­bre. Amb el pas dels anys, tal vegada el ver­ta­der sig­ni­fi­cat es va per­dre, però no la presència cons­tant del bou i la mula prop de l'infant. Una presència que el poeta Sagarra, en el seu Poema de Nadal, apro­fita per enco­rat­jar-nos a viure el nai­xe­ment de l'infant amb la màxima ale­gria pos­si­ble. Perquè, si bé és veri­tat que el mis­teri per si sol espanta, no és menys veri­tat que l'infant aca­bat de néixer “té la carn nua aja­guda a la palla i té les gal­tes mulla­des de plor, i vol sen­tir-nos molt més a la vora, ben aple­gats al vol­tant dels pas­tors, i vol sen­tir a la pell les nos­tres ànimes com l'alè de la mula i el bou!”. Millor cate­quesi que aquesta no crec que es pugui tro­bar. No sols no neces­si­tem permís del papa per con­ti­nuar posant al pes­se­bre la mula i el bou, sinó que neces­si­tem que hi siguin per poder inter­pre­tar el Con­cili en clau de Nadal. I aquí volia arri­bar.

Fa temps que estem supor­tant estoi­ca­ment una estratègia que no té res d'inno­cent. Des de la pri­mera encíclica del papa Woj­tila, Redemp­tor Homi­nis, fins a l'últim lli­bre de Rat­zin­ger, La infan­tesa de Jesús, no s'ha fet altra cosa que rei­te­rar les “veri­tats essen­ci­als o veri­tats eter­nes” (com si no ho fos­sin totes, d'eter­nes, si en rea­li­tat són veri­tats) en detri­ment de la doc­trina con­ci­liar, que va cen­trar la reforma ecle­sial en el retorn als orígens, per tal de fer visi­ble l'Església de Crist, i no, com està suc­ceint, l'Església del magis­teri papal. La col·legi­a­li­tat i no la suprema auto­ri­tat del Pri­mat. L'ense­nya­ment catòlic no ha de ser, com pretén Rat­zin­ger i pre­te­nia Woj­tila, apo­lo­gia del cate­cisme de la doc­trina romana i de la teo­lo­gia vati­cana, ente­nent per tal la teo­lo­gia que té el vis­ti­plau de la con­gre­gació per a la doc­trina de la fe. Per començar, estem en con­tra de la con­gre­gació i del seu vis­ti­plau, que no agrada ningú, lle­vat dels que for­men part de la cúria, que no deixa de ser “l'esta­ble”. I aquí sí que ja no es tracta d'ico­no­gra­fia tra­di­ci­o­nal, ni de figu­re­tes de pes­se­bre, sinó d'“eminències reals”, de bous i mules amb bir­reta de car­de­nal. D'aquest pes­se­bre, Rat­zin­ger no en parla. I és d'aquest, i no de l'altre, d'on ens han vin­gut tots els mals. El papa Joan ja ho va pre­veure. Sense citar Isaïes, va donar a enten­dre que, quan ell no hi fos, els raba­dans de la cúria es regi­ra­rien con­tra els pas­tors de les esglésies locals, metàfora viva d'aquells altres que dor­mien al ras vet­llant el ramat. Caldrà, pre­gunto, posar bis­bes, al pes­se­bre, en lloc de pas­tors? ¿Caldrà afe­gir-hi els teòlegs silen­ci­ats, en la cele­bració de la nit més “silen­ci­osa” de l'any?

No dic que no. Fa temps que inter­preto el Con­cili en clau de Nadal. Allà on abans hi veia un tour de force entre con­ser­va­dors i pro­gres­sis­tes, ara hi veig l'eterna bara­lla entre els pas­tors i els raba­dans. “Gua­nyar o per­dre la bata­lla, com diu Sagarra, era una qüestió de vida o mort”. La bata­lla es va per­dre, però la guerra, no. La guerra con­ti­nua. El dego­teig de vícti­mes és cons­tant. Als repre­sa­li­ats a punta d'alba (Hans Küng, Con­gar, Chenu, Teil­hard, Schi­lle­be­eckx i Häring, per no citar-los tots) s'hi han afe­git els de l'hora fos­cant (Estrada, Cas­ti­llo, For­cano, Vidal, Tamayo, Pikaza i Pagola, noms ben pro­pers, però no únics). Per no par­lar de l'Amèrica Lla­tina, on l'estratègia anti­con­ci­liar ha fet estralls. Ja no es tracta de saber si l'home pot viure sense Déu, sinó d'afir­mar que no pot viure sense el magis­teri catòlic. El magis­teri del bou i la mula de l'esta­ble, els quals pen­sa­ven que el món era immu­ta­ble. Pre­ci­sa­ment perquè el seu únic món era l'esta­ble. Rat­zin­ger en parla per afir­mar la vir­gi­ni­tat de Maria. Jo els posaré al por­tal pen­sant en la cúria.